Per fí "topten" a l'Ironbike!

Després de quatre anys corrent l'ironbike en que he anat sempre amb diferents objectius i amb diferents condicions per assolir-los, he aconseguit treure'm una espineta que feia un parell d'anys duia clavada, disputar la proba i quedar el més endavant possible! I així ha estat, he tornat a casa amb una cinquena posició!!! Que no està gents malament tinguent en compte l'important nivell que estan adquirint aquest tipus de probes.

Com ja és habitual en mi en aquests dos últims anys, vaig fer una inscripció "last minute", pràcticament el dia abans de l'inici de la proba... però ja se sap, anar trampejant el calendari; que si raids amón, raids avall, ara anem aquí ara ja no... i al final, novament, em vaig veure amb la possibilitat de correr-hi, i tot i que tenia moltes ganes de correr amb en David amb parella al final va haver de ser sol. Sabia que no havia entrenat específicament per la proba, ja que havia remat i corregut més que pedalat, pràcticament des de la Titan, però també sabia que era l'any que més fort estava i que més ganes tenia de competir.

Així doncs ja el primer dia em vaig col·locar amb el grup de davant i allà vaig aguantar treient temps als meus perseguidors, fins a la cinquena etapa en que ja portava més d'una hora al sisè i em vaig permetre el luxe d'aixecar el peu i dedicar-me a sobreviure en les dures condicions de la proba. Alhora també els els tres primers corredors: Ismael Ventura, Thomas Truska y Sibl Radoslav es desmarcaven i el quart Alessandro Rostagno, local, incrementava el ritme de cursa dia a dia.

En general la cursa va ser duríssima, i més en la situació en que em trobava, lluitant per estar al capdavant, però de fet dura va ser per tothom, sobretot per la gent que pràcticament tancava les portes horaries, pedalant fins a 13 hores!! Per mi l'etapa més llarga fou de 9 hores, però la veritat és que es perd la noció del temps. Arribes a un estat de transit on sembla que la vida sigui només pedalar i fins i tot dius: "només porto set hores" a vegades.

La duresa de la proba a més de recaure en els 680km i 28000 d'ascens, també es deu als 28000 de descens que et deixen mans,braços i cames baldats, i que sovint et porten a límits tècnics que en condicions normals no superaries, com les increibles baixades a més de 2000m o l'èpica especial de fenestrelles, on es baixen 4000 escalons, 3800 a cavall!!(més o menys).

Però sens dubte el millor de la proba és la companyia, el poder compartir aquests moments de patiment i satisfacció amb la gran quantitat de companys que trobes en el recorregut i en el camp base i... potser és per això que repeteixo cada any, perquè sempre en algun lloc o altre, pedalant o acampant, m'enrecordo de totes les persones, corredors i acompanyants, amb els que he compartit bons moments durant la cursa. O sigui que... tot i que en cursa sempre dic que serà l'últim any, crec que començaré a fer la inscripció per l'any vinent, i ara que ja he assolit un bon objectiu, potser haurem de pensar en anar més amón?

La Cursa del Llop!

Aquest cap de setmana he anat a Tortosa per còrrer la cursa del llop.
Mai m'havia passejat pel delta, ni coneixia els ports, i només per això ja valia la pena anar-hi.
Ja feia anys que havia sentit a parlar d'aquest trofeu, sobretot perquè l'Antonio de la Rosa l'havia guanyat varies vegades. Té la principal característica que combina el kayak amb la bici i la cursa a peu, a diferència dels triatlons que ho combinen amb la natció, i com que jo no sòc un gran nadador...
Així doncs, el dissabte a les 7:30 del matí sortíem amb la bici de carretera per fer els 190km amb 2000m de desnivell que encetaven la proba. Al principi intentant fer el què es diu sempre, reservant que això és molt llarg... però al final estant a totes les escapades, tirant i intentant arribar primer a dalt el port i entrant a meta amb el primer grup de cinc corredors. En total 5h 44'. Calculeu la mitja vosaltres mateixos. I només d'arribar... pantalons curts i bambes i a preparar-se pels 32km de cursa de muntanya. Quina calor, sort que l'organització va colocar a gent donant aigua a cada quilòmetre, però no va ser suficient per les meves cames que varen començar a gripar-se abans d'arribar al punt més alt. Feia dies que em mentalitzava per guanyar la cursa del llop i va ser en aquest tram a peu on vaig dir-me "Albert com no espavilis ni tan sols acabaràs". Són d'aquells moments on un ha de fer un replantegement d'objectius. Així doncs arrossegant-me vaig poder arribar fins a la sortida del següent kayak, amb només 20minuts per recuperar-me i havent perdut 40' de la punta de la cursa. Deuria estar 5è o 6è. Temps per pendre una cervesa i un pa amb pernil serrà, pujar al kayak i... gas. I Déu ni dò. Rampa va, rampa ve, als abductors, plantes i dits del peu, mal d'hombros i dorsals... però de cop, miraculosament tot es va col·locar a lloc, els punys es varen anar aixecant i vaig començar a remar a bon ritme. Així doncs al final del kayak havia remuntat fins a la segona posició i havia tret més de 30 minuts a tots els competidors del llop, excepte a l'Albert Giné.
Així doncs havíem completat la primera jornada amb un gust agredolç i anavem a dormir amb la incertesa de saber què passaria el dia següent.
El diumenge va començar amb males notícies per mi. S'anul·laven dos tersos del kayak, passant dels 24km de riu encontra a escassos 9 amb la meitat de riu a favor degut a la pujada de l'ebre. La diferència de temps que vaig poder recuperar va ser de tan sols 5 minuts. Llavors tocava desplaçar-se fins a Tortosa per fer l'etapa reina. La pujada corrent al Mont Caro. En total 21km amb 1100m d'ascens, i on ja savia que novament em recuperarien temps. I així va ser, després de fer els dotze primers quilòmetres enganxat radera l'Albert Giné com una lapa, aquest va començar a marxar quan quedava la part més dura de la pujada, que a vegades es posava a més del 14%, treient-me un total de 10 minuts, jo havia tardat 2h 12'.
I així doncs, ja al mig dels ports i sota uns amenaçadors núvols, començavem l'última etapa, la volta als ports amb BTT. Increible. Després de la primera estrevada a la sortida anava aguantant a molt bon ritme, i a darrera enganxat com una lapa, l'Albert Giné, guanyador de l'any passat. I així doncs tal i com estaven les diferències de temps i les cames i les ganes d'apretar, varem anar plegats tot el recorregut de la BTT, on ell em va anar cantant tot el que hi havia a cada quilòmetre, de manera que varem poder passar una tarda de passeig amb BTT pels ports la mar d'entretinguda, fins a creuar l'arc d'arribada a Tortosa i ser mereixedors de la prestigiosa platera del LLop.
Així es completava un cap de setmana de multiactivitat, passejant pel delta i els ports, i posant-nos a proba, roçant el límit una vegada més i, sí, sí, amb ganes de repetir!!!

La Cursa del Llop!

Tramunbike 2010

Quina emoció tornar a còrrer la tramunbike, la meva tercera tramun. Una cursa que recorre els millors corriols desde Olot fins a Salt, aquest any 42 km de "single track", que posen al límit la tècnica, el físic i les bicis dels corredors.

A la sortida, figures del BTT català com Marc Trayter, Joan Llordella, Morata, Collados, Almendros, Viñas... que feien carísimes les primeres posicions i un total de 60km per endevant.

Per començar, com és costum des de fa vàries edicions, la pujada a Xenacs. Cinc quilòmetres de carretera amb més de 500m de desnivell, on cauen pals per tot arreu (algú fins i tot gasta tots els cartutxos), per arribar al mirador, des d'on es pren al corriol que ja no es deixarà fins a Constantins, i que és un constant puja i baixa, sobretot baixa, passant per uns corriols espectaculars, que personalment m'atreviria a dir que és el millor traçat que he fet mai amb BTT.

Quan vaig arribar a dalt els Xenacs, anava en desena posició, pensava mira ja estic al "top 10", que senzill! I apala, rera tres ciclistes a roda, per aquells senders, ratoners, plens de pedres i arrels, però enguany amb una adherència increible, amunt i avall, fins que vaig enganxar una pedra i vaig destalonar la coberta! per sort ràpidament vaig gastar una bomona d'aire comprimit i vaig poder seguir, però al cap de poca estona tornava a anar sene aire... aquí vaig pensar que podia tenir greus problemes, però per sort una altre bombona de CO2 em va durar ja la resta de cursa.

Ja en aquells momens ocupava la posició 12, darrera en Xevi i en Jordi de radikal, i allà vaig estar una bona estona, en que vaig perdre una mica el ritme de cursa... però un cop passat l'Hostal del Fang, no sé que em va venir que vaig començar a pedalar fins que vaig atrapar a en Perto, i ja plegats varem arribar fins a meta passant a tres ciclistes més, i fent l'últim tram de planer a roda a tota pastilla i arrivant a meta en cinquena posició, i amb una mitja de 17 km/h!!

Així doncs un resultat boníssim a una de les tramunbikes més disputades, que va guanyar en Marc.

Titan Desert 2010!!

Després d'unes setmanetes de preparació, per fi arriba la cursa. Aquest cop a Marroc, la Nissan Titan Desert, acompanyat d'en Fran i en David, i de molta més gent que hem anat coneguent pel camí i que no deixa indiferent.
Al final varen ser més de 470 quilòmetres en cinc etapes per pistes pedregoses del desert i l'Atles mitjà que ens varen portar de Errachidia a Ouarzazate.
La posició que vaig quedar el final va ser el 23è, per darrera dels meus companys d'equip en Fran 14è i en David 17è, tots tres barrejats entre grans figures del ciclisme com Heras, Olano, Gelabert, Tinker Juarez, Mauri i més actuals com Marc Trayter, Israel Nuñez... Un nivellàs.
A més també altres corredors com en Rafa, que va fer tot el recorregut amb una sola cama o Serafín Zubiri, que va participar amb un tandem.
La cursa va ser molt ràpida. Es va rodar pràcticament tota en grup, amb unes mitjanes properes als 30 km/h, i les etapes varen ser variades; les dues primeres i la última molt planeres i rodadores i la tercera i la quarta molt llargues i amb un desnivell important, tot el recorregut per pistes.
Quan s'arribava al campament al migdia, per alguns tarda, per d'altres nit; disposavem de totes les comoditats, labavos clavats sobre el terra del desert, restaurant amb buffet lliure, bar amb cervesa, i unes suites de luxe, jaimas a l'estil touareg, però amb matalasos pikolin, coixí i un adredon per poder-se abrigar de les nits fredes del desert! i l'endemà a tornar-hi.

Així doncs ens hem passejat pel desert i hem tingut la sort de poder-ho fer sobre la bici, passar per racons on es viu com fa 500 anys, veure uns paisatges impresionants i compartir roda amb mites del ciclisme i amb grans companys.
Ara què toca?... preparar la pròxima!

Raid Catalunya Central...

Tornem-hi!!

Altre cop amb l'Arnau i la Núria... companys de luxe per anar a correr on sigui.

Aquesta vegada varem començar amb mal peu. Només de sortir varem haver de solventar problemes mecànics, i es que també... mira que quedar-nos arreglant bicis fins a les dues del matí, però buenu, els raids són així i costa arribar al dia abans amb tota la feina feta i preparats per poder descansar tranquils.

Després de la bici, una mica de pateig fins al pantà de la Baells i... una remada espectacular, amb l'aigua annegant el bosc que tocava les bores, i a més anant a l'ideia, ja que és aquí on varem recuperar la primera posició, per ja anar-nos en per tot el raid.

Després la caminata per aquells serrats, camins que s'havien trepitjat en algun raid verd (que sempre em quedaré amb les ganes de correr, i amb aquestes coses són amb les que m'he de conformar) per tornar remant fins a la presa i desfer el camí fet fins a les bicicletes.

Una pedalada amb fort desnivell ens duia fins a un altre bucle, d'una hora i mitja que ens feia pujar fins al santuari de queralt i d'allà fer un trequing per sobre la ciutat de Berga fins arribar de nou al control on haviem deixat les bicicletes i... quina sorpresa arribar allà i trobar-nos a l'equip que anava en segona posició. Així doncs sortiem amb un ampli marge, tranquilament fins a meta, on relaxats hi havia lloc per la broma, i les xerrades aquelles que costa tant tenir ja que sovint i lamentablement només coincidim corrent, però per això suposo valorem tant aquest moments.

I en fi després del rapel del rellotge de gironella, varem creuar la meta en el lloc que ens mereixiem després d'haver fet la feina ben feta durant tota la jornada.

Camí a la Titan... Brevet 300

Mai m'havia plantejat participar en una brevet d'aquestes. Sort que en Saül em va comentar que per correr la Barcelona-Perpinya-Barcelona, s'havia d'haver fet al menys una d'aquestes proves de 300 o 400 quilòmetres, i la primera que feien era la del passat cap de setmana a Manresa. Així doncs, enmig de la planificació de la Titan Desert, amb l'ajuda d'en Josechu, l'hi varem incloure.
Dos dies abans em vaig dedicar a entrar tot el track al GPS, ja que donen els punts de pas però la ruta no està marcada (més entrenament per la Titan) i a començar a pensar en tota la logística que comporta una proba d'unes 10 hores sense assistència.
La sortida era el dissabte a les 6 del matí del pabelló del congost de Manresa. I amb màniga curta i el cos protegit amb una bossa de basura (per cert perfumada) vam començar el periple que ens duria de Manresa a Alfarràs, d'Alfarràs a Alcarràs i d'allà a Manresa altre cop, passant per nombroses poblacions com Lleida, Mollerussa, Cervera, Calaf....
Jo ja de bon principi tenia l'objectiu de baixar de les 10 hores, així que d'entrada vaig fer el primer intent en solitari els primers quaranta quilòmetres, però absurds ja que embolicant-me pels carrers de Calaf, em va atrapar el piló. Després de 50 quilòmetres més donant relleus, vaig decidir dossificar-me i recuperar-me bé per fer un nou atac que fòs definitiu. I així va ser, després de sellar el passaport al control d'Alfarràs, vaig veure que la gent tardava a agrupar-se i vaig pensar "aquesta és la meva", així doncs vaig començar a marxar, sol i rodant a més de 40 km/h i a 160 pulsacions per les inacabables rectes de la franja, amb l'ombra del grup al darrera, però conscient de que em quedaven 170 km d'escapada si volia ser el primer en arribar a Manresa.
Varen ser més de cinc hores d'apretar les dents, menjar platans, barretes, gels, gominoles, fuet, parar a fer una Coca-Cola, fins arribar a l'últim portet, ja arrivant a Fonollosa, on quan de nou vaig mirar enrera em vaig adonar que no tenia ningú a menys de 10 minuts.
Així doncs em vaig disposar a fer l'última baixada relaxat, disfrutant de la ruta i satisfet d'haver assolit l'objectiu, ja que em plantava a Manresa després de 9h16', amb 301 km a les cames, i pitjor: al cul! després d'haver fet sol més de la meitat de la ruta, primer destacat a 8 minuts del grup.
O sigui que... no es val a badar que la Titan s'acosta!!!

Jo també!!

Ara que s'ha posat de moda que tothom expliqui les seves gestes a través dels blocs, doncs, perquè no explicar les meves aventuretes i part del dia a dia jo també??

A veure si hi penso i vaig publicant el què anem fent.



De moment aquest any es presenten una pila de raids per correr amb l'equip Buff-Thermocool (Copa Catalana, Lliga Espanyola, Adventure Races World Series...), a més de curses amb bici com la Titan Dessert a Marroc (al maig), l'Ironbike a Itàlia (al Juliol)...

O sigui que més val que no escrigui tant i pedali més, que se'ns gira feina!