La Cursa del Llop!

Aquest cap de setmana he anat a Tortosa per còrrer la cursa del llop.
Mai m'havia passejat pel delta, ni coneixia els ports, i només per això ja valia la pena anar-hi.
Ja feia anys que havia sentit a parlar d'aquest trofeu, sobretot perquè l'Antonio de la Rosa l'havia guanyat varies vegades. Té la principal característica que combina el kayak amb la bici i la cursa a peu, a diferència dels triatlons que ho combinen amb la natció, i com que jo no sòc un gran nadador...
Així doncs, el dissabte a les 7:30 del matí sortíem amb la bici de carretera per fer els 190km amb 2000m de desnivell que encetaven la proba. Al principi intentant fer el què es diu sempre, reservant que això és molt llarg... però al final estant a totes les escapades, tirant i intentant arribar primer a dalt el port i entrant a meta amb el primer grup de cinc corredors. En total 5h 44'. Calculeu la mitja vosaltres mateixos. I només d'arribar... pantalons curts i bambes i a preparar-se pels 32km de cursa de muntanya. Quina calor, sort que l'organització va colocar a gent donant aigua a cada quilòmetre, però no va ser suficient per les meves cames que varen començar a gripar-se abans d'arribar al punt més alt. Feia dies que em mentalitzava per guanyar la cursa del llop i va ser en aquest tram a peu on vaig dir-me "Albert com no espavilis ni tan sols acabaràs". Són d'aquells moments on un ha de fer un replantegement d'objectius. Així doncs arrossegant-me vaig poder arribar fins a la sortida del següent kayak, amb només 20minuts per recuperar-me i havent perdut 40' de la punta de la cursa. Deuria estar 5è o 6è. Temps per pendre una cervesa i un pa amb pernil serrà, pujar al kayak i... gas. I Déu ni dò. Rampa va, rampa ve, als abductors, plantes i dits del peu, mal d'hombros i dorsals... però de cop, miraculosament tot es va col·locar a lloc, els punys es varen anar aixecant i vaig començar a remar a bon ritme. Així doncs al final del kayak havia remuntat fins a la segona posició i havia tret més de 30 minuts a tots els competidors del llop, excepte a l'Albert Giné.
Així doncs havíem completat la primera jornada amb un gust agredolç i anavem a dormir amb la incertesa de saber què passaria el dia següent.
El diumenge va començar amb males notícies per mi. S'anul·laven dos tersos del kayak, passant dels 24km de riu encontra a escassos 9 amb la meitat de riu a favor degut a la pujada de l'ebre. La diferència de temps que vaig poder recuperar va ser de tan sols 5 minuts. Llavors tocava desplaçar-se fins a Tortosa per fer l'etapa reina. La pujada corrent al Mont Caro. En total 21km amb 1100m d'ascens, i on ja savia que novament em recuperarien temps. I així va ser, després de fer els dotze primers quilòmetres enganxat radera l'Albert Giné com una lapa, aquest va començar a marxar quan quedava la part més dura de la pujada, que a vegades es posava a més del 14%, treient-me un total de 10 minuts, jo havia tardat 2h 12'.
I així doncs, ja al mig dels ports i sota uns amenaçadors núvols, començavem l'última etapa, la volta als ports amb BTT. Increible. Després de la primera estrevada a la sortida anava aguantant a molt bon ritme, i a darrera enganxat com una lapa, l'Albert Giné, guanyador de l'any passat. I així doncs tal i com estaven les diferències de temps i les cames i les ganes d'apretar, varem anar plegats tot el recorregut de la BTT, on ell em va anar cantant tot el que hi havia a cada quilòmetre, de manera que varem poder passar una tarda de passeig amb BTT pels ports la mar d'entretinguda, fins a creuar l'arc d'arribada a Tortosa i ser mereixedors de la prestigiosa platera del LLop.
Així es completava un cap de setmana de multiactivitat, passejant pel delta i els ports, i posant-nos a proba, roçant el límit una vegada més i, sí, sí, amb ganes de repetir!!!