Per fí "topten" a l'Ironbike!

Després de quatre anys corrent l'ironbike en que he anat sempre amb diferents objectius i amb diferents condicions per assolir-los, he aconseguit treure'm una espineta que feia un parell d'anys duia clavada, disputar la proba i quedar el més endavant possible! I així ha estat, he tornat a casa amb una cinquena posició!!! Que no està gents malament tinguent en compte l'important nivell que estan adquirint aquest tipus de probes.

Com ja és habitual en mi en aquests dos últims anys, vaig fer una inscripció "last minute", pràcticament el dia abans de l'inici de la proba... però ja se sap, anar trampejant el calendari; que si raids amón, raids avall, ara anem aquí ara ja no... i al final, novament, em vaig veure amb la possibilitat de correr-hi, i tot i que tenia moltes ganes de correr amb en David amb parella al final va haver de ser sol. Sabia que no havia entrenat específicament per la proba, ja que havia remat i corregut més que pedalat, pràcticament des de la Titan, però també sabia que era l'any que més fort estava i que més ganes tenia de competir.

Així doncs ja el primer dia em vaig col·locar amb el grup de davant i allà vaig aguantar treient temps als meus perseguidors, fins a la cinquena etapa en que ja portava més d'una hora al sisè i em vaig permetre el luxe d'aixecar el peu i dedicar-me a sobreviure en les dures condicions de la proba. Alhora també els els tres primers corredors: Ismael Ventura, Thomas Truska y Sibl Radoslav es desmarcaven i el quart Alessandro Rostagno, local, incrementava el ritme de cursa dia a dia.

En general la cursa va ser duríssima, i més en la situació en que em trobava, lluitant per estar al capdavant, però de fet dura va ser per tothom, sobretot per la gent que pràcticament tancava les portes horaries, pedalant fins a 13 hores!! Per mi l'etapa més llarga fou de 9 hores, però la veritat és que es perd la noció del temps. Arribes a un estat de transit on sembla que la vida sigui només pedalar i fins i tot dius: "només porto set hores" a vegades.

La duresa de la proba a més de recaure en els 680km i 28000 d'ascens, també es deu als 28000 de descens que et deixen mans,braços i cames baldats, i que sovint et porten a límits tècnics que en condicions normals no superaries, com les increibles baixades a més de 2000m o l'èpica especial de fenestrelles, on es baixen 4000 escalons, 3800 a cavall!!(més o menys).

Però sens dubte el millor de la proba és la companyia, el poder compartir aquests moments de patiment i satisfacció amb la gran quantitat de companys que trobes en el recorregut i en el camp base i... potser és per això que repeteixo cada any, perquè sempre en algun lloc o altre, pedalant o acampant, m'enrecordo de totes les persones, corredors i acompanyants, amb els que he compartit bons moments durant la cursa. O sigui que... tot i que en cursa sempre dic que serà l'últim any, crec que començaré a fer la inscripció per l'any vinent, i ara que ja he assolit un bon objectiu, potser haurem de pensar en anar més amón?