21 jul. 2014

Cap de setmana passat per aigua!

Divendres passava per la base de Nootka-kayak a Sitges, on recollia el Surf-ski que em deixaven de la marca Sipre, el Sea Vortex. Feia temps que feia servir material de Sipre per mar, i va ser després de fer-los una visita a Esposende (Portugal), que vaig decantar-me per probar els seus Surfskis. A l'espera del nou Aqua Veloce, vam probar el seu antecessor el Sea Vortex, barcos molt ràpids però molt inestables. És molt més aconsellable iniciar-se amb un Marlin o un Aqua Fun de la mateixa casa.
Aqui podeu llegir un article sobre esls Surfskis de la marca.
Aprofitant la visita a Nootka-kayaks, probava material de SUP, la taula inflable Red 12,6" de Race, molt divertida i ràpida. Un esport nou; més material.
Tornant al Sipre, el recollia el divendres per estrenar-lo el dissabte a una regata de Copa d' Espanya a La Villa Joiosa (Alacant), a la que anava com a membre del C.N. Banyoles.
La veritat és que aquests Valencians ho tenen ben montat. El club de Villa joiosa te un angar ple de surfskis i kayaks de mar, de totes les marques i prestacions. A veure quan arriba això cap aquí dalt.
 Bé, la cursa sortia a plè migdia. A les 12:30, amb downwind ( es diu en Surfski quan el vent apreta per darrera), feiem 7,5km giravem i tornavem amb vent en contra. A l'anada s'anava més ràpid, però al no notar vent la calor era extrema, cosa que va condicionar el desenvolupament de la cursa. Els meus dubtes sobre si seria capaç de domar el Sea Vortex en aquelles condicions s'esvaïen a mida que avançava la regata, i amb molts recolçaments aconseguia evitar la volcada i anar agafant confiança per recuperar posicions, ja que sortia l'últim. Però no ens enganyem, és una disciplina molt técnica i molt elititzada, les primeres posicions estan reservades a grans palistes de pista que porten tota la vida a la piragua. La regata avançava i ja començava a passar-ho bé amb el "downwind", la meva tragectoria era en zigazaga, buscant les onades per popa per notar la sensació de surfejar amb un kayak de 6,45m de llarg i 44cm d'amplada. I finalment arribava a la ciavoga havent avançat més de 15 embarcacions, per encarar els últims quilòmetres vent en contra, més lents però més frescos. També el mar em semblava més difícil, i va ser en un dels forts recolzaments per evitar la volcada on vaig sentir el "crec" del carboni estellant-se i vaig veure com la cullera esquerra estava oberta, apunt de trencar-se. Semblava inminent, però anava aguantant, fins que al cap d'uns 10 minuts va dir prou, la pala se'm va partir i jo vaig acabar a l'aigua! Una pena, però que bé s'estava en remull després de la calor que havíem passat.

Així doncs aquí acabava la meva regata, però no l'expedició, ens quedava una llarga tornada. Això sí, la furgo carregada de medalles. Or pel K2 sub23 (encara juvenils) Pol i Ofir, or pel Sub 23 Lluís, or en dones senior per l'Aurora i bronze per en Coro i cinquè lloc per en Caix en homes senior.
Va ser un cap de setmana diferent, una introducció al Surfski, tocant la pala, que és al menys una desena part del meu esport principal, els raids, i que s'ha d'entrenar com a tal.
Queda un mes per tornar a treure a competir el Sipre, aquestas vegada en una proba combinada, Campionat d'Espanya de Quadriatló. 1,5km nedant, 8km kayak, 40km bici i 10km corrent, on segur que el Sipre tindrà moltíssimes més opcions de fer podi!


13 jul. 2014

25h BTT

Aquest cap de setmana tocaven les 25 hores de BTT a Cornellà del Terri. Pensant en el campionat del món de la modalitat (24h SOLO) i motivat per la proximitat i per la gent que sabia que hi trobaria, em vaig tornar a embolicar en una prova d'aquesta magnitut. A més la Leslie també hi participava en la modalitat d'equips, i els nens voltarien per la zona de box i la piscina tot el cap de setmana.
La proba presentava un ambient inicial collonut, però ens en varem endur una decepció els de la categoria 25 SOLO, en veure que només erem dos els que ens hi atrevíem... Vaig conéixer allà al meu rival i company de patiment, Jordi Pereira, que esperava trobar-se a un Albert Roca més combatiu. Però després de la setmaneta de recuperació del Raidaran, del que havíem sortit victoriosos, no tenia massa cap ni cames per batallar contra el supermotivat Pereira. Així que després de cinc hores i tres averies, petitetes però suficients per emprenyar, vaig anar cap a la tenda a agafar el relleu a la Leslie amb el que realment va ser el més dur del cap de setmana. Aguantar dos salvatgets d'acampada entre bicis, pols i eines!!!
Una particularitat d'aquesta prova és que enguany s'ha sortit a les 8 del vespre, amb lo qual et permet fer fresc les primeres hores de nit, on per fi he pogut probar com déu mana per "single tracks" el frontal SILVA single track. Fart de quedar-me tirat amb els imprevisibles "llums xinolis", he optat per una llum 100% fiable. Això si, porteu sempre un frontal de recanvi. Aquesta vegada també m'he quedat a les fosques, però per haver anat quatre hores i mitja amb el frontal al màxim, a més de1000 lúmens reals que donen els seus 5 leds.
Em reincorporava al divertit circuit a les 9 del matí després d'haver dormit més de 7 hores, i em retrobava amb en Jordi que m'havia tret 15 voltes al llarg de tota la nit voltant. Ja tenia assegurada la primera plaça, i jo la segona.
Vaig tornar a pujar a la bici per voltar fins a la hora de dinar. Vam coincidir amb en Jordi Pereira i en Saixa, que feia les 10 hores en SOLO, també l'únic.
Havent dinat me n'anava a la piscina amb els nens, donava un relleu a la Leslie que sortia a fer algunes voltes, feia companyia a l'Eloi i la Laura, i disfrutava de l'ambient que es crea en una proba com aquesta. Per cert, una prova que és un luxe tenir prop de casa, que de vegades hem de fer més de 500km per poder-ne trobar una semblant, i a la que vaig trobar a faltar molts i molts equips i molts corredors locals, que no entenc... Els espanta la nit? Val la pena muntar un equip ni que sigui de sis persones, parant el que calgui però empatxar-se d'aquest ambient biker. Espero veure-us les cares l'any vinent, a una proba que ho te tot per ser una de les grans de l'especialitat. De passada felicitar a la organització per la gran tasca feta, i encoratjar-los a seguir amb les 25hBTT!

Bé, i així vaig anar voltant, i voltant, i voltant... Una amb la Leslie pulint una mica de tècnica mentre veia com em deixava pujant, la penúltima volta em va picar per fer la volta ràpida i la última volta d'honor al costat del Campió, Jordi Pereira, l'home que més voltes va fer al circuit 40! Contra les meves 25, però al que ja vaig advertir que intentaria no posar-li tant fàcil a la próxima.

7 jul. 2014

Victoria al Raidaran, cap al mundial!

El món dels raids és un món petit i proper i la gent dels raids és especial. Això és el que fa que sentis una atracció especial cap a corredors concrets. Es podria dir que els equips més potents de la história dels raids han començat així. Rivals prenent una cervesa després d'una cursa amb diferents equips, sentint una admiració mútua i no desaprofitant l'oportunitat de córrer junts quan aquesta s'ha presentat. Doncs bé aquest equip, "Diedre" per al raidaran, n'és un exemple. Els meus companys, l'Arnau Julià  (Campió del món de raids, Buff pro team, guanyador de la TDS i moltíssimes coses més), la Uxue Fraile (7a al recent campionat del món d'ultratrail, corredora de vibram, guanyadora de varis raids de les ARWS...) i l'Albert Vilana (Campió de Catalunya d'esquí de muntanya, Campió de Catalunya de raids).
Així doncs amb el nervisosisme del primer raid plegats, ens plantavem tots a Vielha per disputar el Raidaran. L'objectiu era clar... Passar-ho bé, veure la sintonia de tots plegats i intentar guanyar per poder tenir la oportunitat de córrer a un altre raid.
Dijous a les nou de la nit, abans i després de preparar tota la complexa logística de la proba, sortia l'etapa pròleg. Un duatló de muntanya per relleus, on els quatre integrants féiem tot el recorregut per parelles. Més dur i llarg del que esperavem i molt lluitat, ens va donar una idea del que ens esperava. I bé, amb poc temps per descansar, com sempre, i amb el cel ben ennegrit ens plantàvem a la línia de sortida, per enfrentar-nos als més de 300km que hauriem de fer, combinant patins, treking (molt sovint running), BTT, rafting, descens de barrancs, via ferrada...

De Viella a Salardú, escalfavem sobre els patins. Uns 11km ens durien fins a l'inici del primer treking. Varem sortir de la transició una mica per darrera dels equips del cap, que anaven a un ritme bastant elevat, però aquest treking aparentment de tràmit ens portava fins a pics entre congestes de neu sota una boira que no ens deixava veure a trenta metres. I sense notar els dits, picavem la primera balisa i ens vestiem amb tota la roba que teníem per continuar sota la boira, intentant perdre ràpid alçada per recuperar temperatura. I mica en mica milloraven les condicions, fins a la primera secció de bici, per ge-erres i corriols, passant ja fins i tot calor, i ens plantavem a la primera parada del raid. Neutralitzavem fins a la sortida de les barques de rafting. Aproximadament 50' i coincidíem allà els cinc primers equips. Després d'un agradable descens, on com a bons cavallers vam deixar descansar a la Uxue dins al raft, va començar amb un treking la segona part del raid. El nostre ritme era el de sortida però el dels altres equips semblava anar minvant. Movent-nos molt àgils a les probes técniques que hi havia en aquest tresc, un barranc i una ferrata, començavem a deixar enrera als dos equips francesos (Bionix i BBTR) i a l'equip català Vall fosca. Una altre proba especial era un parc d'aventura. Era circular. Després de tres quarts d'hora en sortíem sense que ningú més hi hagués entrat. Quaranta-cinc minuts que havíem obert en res, cosa que ens feia començar a veure que teníem el raid a les nostres mans. Faltaria estar pendent també de l'equip "Camelbak Silva" que una hora per darrera nostre, havia neutralitzat molt més que nosaltres abans del raft, i que en cas que ens atrapés, podria voler dir que estarien pel davant nostre. I la lluita també prenia una altre dimenció. Arribavem al següent control canvi amb els francesos qüasi enganxats. El que ens feia creure que s'havien saltat una balisa per retallarnos temps a canvi de punts. Havíem de treure la calculadora. Fins al moment ho havíem picat tot, però que passaría si es pogués fer una secció més valuosa amb menys temps? i que faria l'equip de l'Aure, la Moni, l'Angel i en Luis (camelbak silva)?
A la següent bici ho comprobariem, saltant-se un nou boucle, l'equip de la incombustible Mónica arribava en primera posició, amb menys punts però retallant-nos dues hores, que podríen permetre'ls a ells entrar a la natació i quedar nosaltres fora, cosa que els colocaria pràcticament primers. Però abans d'això l'etapa reina ens posaria a tots a proba.
Sortíem al treking a per totes. Superant els primers 900m en menys d'una hora. Però un servidor començava a fer figa, i havíem de fer pràcticament un terç de la "carros de foc", i em notava fluix, veia als meus companys avançar sense problemes i a mi em passava quelcom, però no volia decaure. Seguia donant-ho tot. Amb una demostració increïble de força l'Arnau es carregava el meu motxilot sobre el seu motxilot, portant el mapa i marcant el ritme i el camí entre blocs de granit. I seguíem... Seguíem fins a sentir que ens cridaven pel nom... Allà estaven, part de la família Julià, amb l'Eloi i la Laura, en Saül i la Leslie que arribarien just quant sortíem, i el guarda del refugi Saboredo oferint-nos una sopa boníssima. Allà ens van dir que havíem retallat més de una hora ja als Camelbak, i que el nostre ritme era infernal. En aquell moment vaig adonar-me del que m'havia passat. El problema no era jo... Eren ells. L'Arnau i la Uxue, dos dels millors ultratrailers del món i en Vilana, un isard de dos potes!!! Corrent en el millor terreny per a ells i jo, pobre de mi intentant no quedar enrera. Això em va encoratjar a deixar-hi la pell! I les nostres pors a no arribar a temps a la natació s'esvaien, fins al punt de veure a l'equip del davant coronar l'últim cim a escaços vint i cinc minuts per davant nostre. I efectivament... Després d'un castigador descens de més de mil metres fins a la Guingueta d'Aneu, ens ficàvem a l'aigua en primera posició, en ple crepuscle, en les gèlides aigües del Noguera Pallaressa. Després de nedar sis cents metres i sortint tremolant, començava la última neutralització, pensada per salvar les diferencies neutralitzades i colocar a tots els equips en temps real de cursa.
Abans del desenllaç del raid per això ens comunicaven que varis equips s'havien retirat. El Camelbak Silva no continuaria, i tampoc estaven en cursa els amics de l'equip de la Vall Fosca trista notícia, que sacsejava els podis absolut i català del raid. Ens aplanava el camí a la victória, però la festa continuava. Fins al moment tots els controls marcats, i ara tocava vigilar als perseguidors francesos X-Bionics, que encara ens podrien donar algun ensurt. Després d'una agradable patinada nocturna de gairebé vint quilómetres, ens els trobavem a la transició abans de la penúltima bici. Només de sortir cap a Montgarri i pla de Beret, ens atacava la son i paravem deu minutets per fer un cop de cap. I poc després s'aixecava de nou el sol, per fer-nos més amena la pedalada... Encaravem l'última secció decisiva del raid. Un treking circular amb escalada i ferrata i més de 1000m de desnivell, que havíem d'encavir ,saltant-nos més o menys troç, en aquell ajustat matí per arribar amb temps a meta. Així doncs després de calcular distàncies i de suposar sobre els nostres rivals, vam fer la ferrata, bastant vertical i en un ambient ja molt més festiu, i vam tornar al control canvi per fer la última secció de BTT. I allí estaven els nostres perseguidors prenent una cervesa, i familiars i amics felicitant-nos! Abans però faríem els vuit quilómetres amb BTT de "camps elisis" per creuar meta en primera posició i proclamar-nos Campions de Catalunya de raids d'aventura i del Raidaran, proba puntuable per la lliga europea de raids d'aventura.
Enrera quedaven les penes passades, que ràpidament oblidem i per això repetim i després d'aquesta victoria i de l'experiència d'aquest equip, amb moltíssimes coses a millorar però amb aspiracions màximes, se'ns planteja un nou repte. Representar a Catalunya al campionat del món a Equador!
A part de la bessant esportiva destacar la part humana. Una passada córrer en aquest equip, així com coincidir amb els qui hem trobat pel camí, voluntaris de l'organització, corredors; molts d'ells de la categoria aventura, un pel més curt però també duríssim, amics que després de fer varis raids d'un dia s'han llençat a fer una cursa de veritat, una non-stop amb més d'una nit, on l'objectiu és anar seguint, anar completant recorregut, fins que l'esforç et transporta a un estat on perds la noció del temps, on les hores passen volant i els ànims pugen i baixen més que els desnivells que superem. I l'incalculable valor dels ànims dels que heu dedicat part del vostre temps a venir-nos a donar suport, a seguir-nos durant hores per veure'ns durant segons, sovint en cursa ens costa mostrar la gratitut que sentim, però és immensa! Sense vosaltres no és el mateix! O sigui que ja podeu agafar vacances per venir a Equador, que necessitarem bons ànims per fer quelcom molt gran... Una altre vegada!

25 jun. 2014

Ressaca de mundial!

Avui m'he decidit a obrir el blog, i he vist que feia més de sis mesos que no hi deia res. Són els sis mesos que ha tardat el meu cos i el meu cap a estar a punt per tornar-hi. Després de la cursa, vaig necessitar dos mesos més per començar a creure que tornaria a competir en condicions. Com que m'agrada fer bé les coses vaig començar amb una pretemporada, bastant completeta, mentre m'anava fotent d' ósties contra les portes que em tancaven, o que no m'obrien els patrocinadors que no creien que un projecte de raids o de multiesport pogués tenir exit. Doncs bé, encara que sembli mentida del meu esport es pot viure. A Brasil, Sudafrica, Novazelanda, Suecia, Estats Units... Sí, de l'esport que sóc campió del món juntament amb els meus companys Stuart, Jacky i Mimi, que sí en viuen i són reconeguts als seus païssos com a tals.
La pretemporada m'anava donant forma, fins que just tres dies abans de la primera cursa per anar agafant xispa, patapam, una caiguda amb bici em va costar un esquinç intercostal que em va deixar uns quants dies tocat. Concretament quinze dies, fins a la sortida del campionat d' Espanya de Raids, i la veritat no estavem tant malament... Tot i haver-me d'arrossegar en algun treking. La meva sort, el debut de la meva estimada Leslie Rekow en raids de més d'un dia, amb lo qual l'havíem de cuidar. Maleuradament no varem passar la nit i ens varem retirar per una lesió, tot i que crec que la meva falta de forma va ser la que ens va allunyar de les primeres posicions i d'haver estat al davant les coses haguessin estat diferent.
I el calendari seguia. Passavem de una pretemporada lógica i suau a les primeres competicions de l'any separats per un descans total de quinze dies. Al següent cap de setmana marató de muntanya de Banyoles, vam acabar, i al cap de dues setmanes més el Campionat d'Europa de 24h solo mountain bike. Cursa en la que ja esperava estar bé. Però quan no es pot no es pot. I quan portavem sis hores de cursa i ocupava el cinquè o sisè lloc, vaig veure clar que no ho acabaria tot, així que vaig plegar, per poder seguir amb la meva preparació; i l'endemà ja tornava a estar sobre la bici fresc com una rosa. I dues setmanes després hi tornavem a ser a la Emmona (trail de 47km i +4000m), i tornava a aplicar el mateix principi. Després de quatre hores de cursa disfrutant, anant ràpid i en zona de top 10, m'assentava a un prat a pendre el sol i a escoltar música esperant a la Leslie, que venia amb la Laura i amb les quals vaig compartir quatre entretingudes hores més, satisfet, al menys de saber que el meu sentit comú em permetria pujar a la bici l'endemà mateix.
Per aquí mig també em descuido mencionar el raid illa de rodes, on amb la Leslie també vam fer un bon paper quedant tercers. La Leslie, amb qui espero compartir molts raids més a partir de ja.
I aquí estem. Per fi en forma. Lluny de l'óptim però en un punt més que acceptable. Recalculant la temporada d'enguany, cosa que s'anira fent sobre la marxa. De moment la setmana vinent fem parada al raidaran. Campionat de catalunya i primer graó per poder arribar a disputar el mundial d'enguany. L'equip, de gala: Albert Vilana, Arnau Julià, Uxue Fraile i jo. Primer raid de l'equip. Nom de l'equip: No Sponsor... Perqué us en feu una idea. Esperem poder emplenar aquest vuit que tenim per la próxima!
I ja aprofito per agrair a les marques que sí colaboren, que les teniu a la dreta de la pantalla! Esperem pogueu llegir una entretinguda crónica del raidaran d'aqui dues setmanetes, i amb sort poder-vos presentar un nou nom! Seguiu el raid online!!!

8 ene. 2014


12 dic. 2013

Pura vida, pura locura!

El passat 2 de desembre començava al poble fronterer La Unión, entre Costa Rica i Panamà per la part del pacífic, el Campionat del món de raids d'Aventura.
Sortiem en un dels favorits, Thule adventure Team, compartia equip amb Stuart Lynch (Stu) i amb en Jacky i la Mimi. Tots ells campions del món en edicions anteriors i anciosos per repetir.
La carrera es presentava dura, 250km de kayak repartit en tres etapes, 400 de bici i 200 més a peu.
Després d'uns sortida tipu lemans fins a les bicis una mica estressant, vam necessitar un parell d'hores en agafar el ritme i posar-nos líders. Una posició que no volíem deixar. Vam començar a treure distància als altres favorits, Seagate i Silva. Més enrera molts més equips que sempre apreten; vidaraid, adidas, tecnu...
Vam començar el kayak de nit. Baixar un riu i creuar el Golfito. Unes platges verges increïbles. El total de la secció eren 65 km i els kiwis de Seagate no van deixar perdre la remada apretant fort i atrapant-nos. Treient-nos uns 20 minutets que els recuperariem ràpidament en el següent treking. Començava un estira i arronça entre nosaltres. Al següent kayak, també de uns 70km, entomavem el lideratge de nou, gràcies a una magistral orientació de l'Stu de nit entre manglars i controlant les mareas.


Vam sortir amb bastant avantatge cap a la següent bici (100km), que tenia una sorpresa a la meitat. El Superman de Osa. Una tirolina fixa de 2km!!! A 120km/h, increïble. Però no hi havia temps d'entretenir-se. Vam pedalar tota la nit mentalitzant-nos per l' etapa reina que vindria després. Però poc abans de la transició una balisa que havia estat robada ens va fer perdre prop de dues hores. Pràcticament l'avantatge que havíem guanyat a Seagate. Així doncs ens plantavem a la parada obligatòria de mitja cursa. 4h entre preparar trastos i intentar dormir-ne un parell. Fins aquest moment, després de tres nits enteres no havíem dormit gens.


Ens vam llevar com si no haguéssim fet res les hores anteriors i vam iniciar el llarguíssim treking que ens costaria gairebé 40 h, que començava amb l'ascenció al Chiripo (3800m) on preniem una cresta que ens mantenia durant més de 10km per sobre 3000, amb condicions dures, vent, fred i tormenta. I de nou un problema trabava el nostre ritme. A en Jacky no li sentava bé l'altitud i havíem de relentitzar molt el ritme, així ens va atrapar Seagate. Estàvem preocupats, la nit va ser llarga i temíem que no es recuperés. En arribar al refugi del Lamo una altre equip ens va atrapar, el Columbia vidaraid. Però després d'una sopa calenta i 30' de siesta (mentre els nostres rivals en dormien 2) el mateix Jacky manava la presa per continuar!! Perfecte!! 1500m de baixada amb moltíssima pendent per un corriol tallat a matxet, enfangat i de pura jungla. Ens va costar els peus, després d'això mai van ser els mateixos, però tornavem a ser primers. Una llarga i lenta progressió per corriols d'indígenes que ens permetien creuar algun poblat i veure com aquesta gent sobreviu sense res semblant al que tenim nosaltres. Anavem directe al control mèdic on ens referien una mica, però abans, novament, els kiwis ens passaven de nou i ens treien força temps. Finalment arribàvem a la transició de bici. Semblaven 4h de tràmit però com sempre es va complicar. I seguíem perdent temps respecte Seagate. I després de la bici ja venia la recta final! (De dos dies). Ens pujàvem al ràfting del Pacuare, un dels top 5 rius al món per fer ràfting! Increïble, cabal i ràpids al mig de la jungla! I tot i l'espectacularitat de l'escenari, i el fet que fos durant el migdia, els nostres ulls no podien evitar clocar-se. Així doncs vam decidir dormir al ràfting dos i dos! Si, si, alguns dels ràpids més exigents que mai hem fet dormint a la barca! I sense despertar-se! Però una grandíssima estratègia pel que ens tocava fer després. 18h de kayak! I en arribar a la transició, allí els trobàvem de nou. Seagate dormint esperant-nos a la bora a punt d'embarcar, imagino que pensant que haver dormit els donaria avantatge, però nosaltres també ho havíem fet sense perdre temps! Així doncs canvi rapidíssim i al sortir venia Columbia amb ganes d'apuntar-se a la festa... Però no vam donar opció ni a uns ni a d'altres! Vam sortir impossant un ritme fort i continu. Durant 6 hores no vam parar de remar, fins entrar de nou als canals de Tortuguero, on acompanyats de centenars de cocodrils vam tornar a clavar una orientació difícil i per fi vam obrir distancia per estar còmodes al damunt de la classificació! Prop de sis hores havíem tret als perseguidors amb la feina d'aquella nit. I de nou transició i a peu, i amb ganes de sentenciar, espectaculars 18km corrent que ens vam fotre amb els peus acarnissats, però sense fer-los ni cas. Reviem la notícia al final de la secció de la retirada de Seagate. Una pena després de la lluita que havíem tingut! Però ja amb un còmode avantatge preniem les bicis per fer la última secció decisiva. Una secció fàcil, llarga, on en principi ens podríem haver relaxat i disfrutar la cursa que ens faria "campions del món". Em queien les llàgrimes d'emoció a les primeres pedalades. Però no seria tan fàcil. Passada la mitja nit, a poc més de 30km del final, en Jacky començava a delirar. Era molt l'esforç acumulat, molt poques les hores dormides i les ganes d'acabar feien que ens relaxessim i no ens cuidessim tant. Això va provocar un daltabaix fisiologic a en Jacky que el va portar a un estat de gairebé transit. No ens reconeixia, no volia córrer, no sabia que feia allà. La nostra feina va ser molt dura. A nivell emocional la seva parella, la Mimi estava molt tocada ja que era impactant veure a en Jacky en aquell estat. A nivell físic pràcticament vam colocar-lo sobre la bici i el varem aguantar un per cada costat i empènyer. Ell ens mirava rient, sense moure ni un dit, sense saber on anava ni perque. Vam arribar a pensar que s'esvaient els nostres somnis, però gràcies a un infalible treball d'equip vam arribar a les dues ultimes proves, pràcticament de tràmit. Un canopi, amb unes 10 tirolines entre arbres i un ràfting fins a meta. Els últims 100m van ser molt intensos, en Jacky començava a saber on erem i ens agraïa amb la mirada la feina que havíem fet per dur-lo fins allà, igualment la Mimi. La gent ens animava, ens feia sentir grants, i ja de fons es perfilava l'arc d'arribada. Les llàgrimes ja no s'aguantaven. I en el moment de creuar-lo ens vam fondre tots en una abraçada, ja com a campions del món.
Vull agrair a en Jacky i la Mimi per haver confiat amb mi com a primera opció, a l'Stu per haver-nos dut sempre pel bon camí, a la quantitat de gent que ens ha animat en cursa, els locals, l'staff, la premsa, als seguidors de fora que ens heu seguit desde casa, però sobretot, sobretot a la Leslie, que sempre m'empeny a tirar endevant i que amb els nostres fills preciosos fan que la meva vida sigui una autèntica aventura que m'encanta viure!


7 oct. 2013

Challenge Maresme

 Ahir vam acabar la temporada de triatló a Calella. Quedava el campionat d'espanya de llarga distància, que enguany era la Challenge.
Era un Ironman que mai m'havia cridat massa l'atenció, pel recorregut pla de la bici, i que gràcies al Prat-triatló he pogut tastar jo mateix i endur-me'n una sorpresa. La bicicleta té un encant especial, tota l'estona prop del mar i la N-II sense transit guanya molt.
A més la proba tenia per a mi, a part de les aspirations personals ( que sempre són ambicioses) les aspiracions "familiars". La meva recent esposa i mare dels meus fills Leslie, debutava en triatló, amb la incògnita de saber si seria capaç de sortir de l'aigua.
Així doncs, amb el dorsal de PRO, a la primera sortida comencem la natació. Surto barallant-me per ficar-me al mig del merder, i aconsegueixo quedar-me al mig d'un grup els primers 1000 m, em penso que estic enmig d'un grup bo per baixar de la hora a la natació però mica en mica em vaig quedant sol. I vaig intentant pujar-me als carros que van passant, primeres dones, primers de grups d'edat (això vol dir que m'havien tret 15') i passo la primera hora i encara no he girat l'última boia. Total, surto de l'aigua amb gairebé 1h 20', i la moral per terra. Però bueno, la festa acaba de començar.
Pugem a la bici que és lo meu. Surto com sempre, a recuperar posicions, i vaig tirant, gairebé a 40 de mitja, però les sensacions no són bones i mica en mica vaig veient baixar la mitjana. Però la meva preocupació també es una altre, espero en candeletes creuar-me amb la Leslie, a veure si ha superat la primera proba de 3800m nedant. I així és, la veig i m'entra un sentiment de felicitat i tranquilitat. Intento apretar, però no hi ha gas. De cop començo a notar vent i ja no vaig ni a 30, i penso a veure si després del giro em poso a 40... Però encara noto mes vent. Vaig menjant pero cada vegada em costa més pedalar, comença a ploure, a diluviar, les rieres del Maresme a rebentar. Poso el peu a terra, plego! Però per 20km que em queden decideixo anar a poc a poc cap al box, millor lloc per plegar. La primera meitat de la bici m'havia sortit a 2h30' i en la segona portava mes de 3h! Així que per fi, arribo al box! Em posaré roba seca i plegaré. Però algo m'empeny a seguir. Em poso les sabates i començo a córrer. Passets curts, mala cara, però mica en mica, alcem caderes i comencen a sortir els mils per sota de cinc. Passo la mitja marató a 1h38', però al quilòmetre 30 em paro. Ja se que els meus companys del Prat han arribat, els tres que havien de puntuar. El campionat d'espanya estava guanyat, i jo ja estava tan fora de temps que no tenia ganes de continuar. Acabava de veure a la Leslie començar el marató, així que vaig decidir esperar-la i acompanyar-la al menys la meva última volta. Amb 10' la tenia allà. M'arribava plorant, dient-me, "no puc!". Unes punxades al genoll no li permetien amb prou feines caminar. I en aquell punt va decidir abandonar. La vaig acompanyar un troç i li vaig dir "jo també plego". S'estava esvaint un somni, un objectiu que feia temps que portàvem al cap, tot i les dificultats de preparar-lo bé entre cassament i viatge de noces amb els nens...
El de la Leslie s'havia acabat. I el meu? Em passava més d'una hora del meu temps en Ironman, que jo ilús de mi volia rebaixar  així perque si. Però veia als ulls de la Leslie la desilusió per no haver pogut acabar, i jo perquè no corria? Perquè no volia! Això m'inquietava, el combustible hi era, el comburent també. Faltava la guspira, fins que un espectador incondicional que sempre anima als del Prat, que no conec personalment, però sempre el veig, em va cridar
enèrgicament  "Roca! No plegués ahora! Pensa que per això entrenas!" Vaig començar a trotar, i va afegir "ahora llegas con el corazon", i així va ser, una hora després creuava la meta amb 11h15'. No estava content, però havia acomplert la norma bàsica de les curses llargues: acabar, si el cos ho permet.
Així doncs a aquesta decepció li podria donar 1000 excuses, però com diuen, les excuses són com els pets, tothom en pot tenir i totes fan pudor. Només aprendre que els objectius s'han de creure i s'han de perseguir amb intensitat i perseverància.
I sinò que li preguntin al company del Prat en Richard Calle, que ahir va entrar a l'Olimp dels Ironmans amb un temps de 8h15', increïble!