Després de gairebé un any fora de joc, hem tornat a arribar a
lluitar pels nostres objectius amb prou bones condicions.
Després de la Titan Desert de l'any passat, on vaig arribar amb
una passada de voltes important, em vaig bolcar al cent per cent a reconstruir
una casa xafada que vam comprar amb la Leslie i a ampliar la família. Han estat
uns mesos durs, de molta feina de veritat, que encara no està acabada, i
condicionats també per un accident que al final ha tingut conseqüències menors
però que hagués pogut ser molt greu i que em va tenir més d'un mes en repòs
absolut (del llit al sofà). Del maig al gener vaig acumular uns cinc cents
quilòmetres en bici i unes deu hores corrent i tot això rematat per un repòs
absolut, i la por a una pèrdua important de qualitat de vida. Però a la vida
les coses passen i ens pot passar de tot. Res es permanent, i es en aquests
mals i difícils moments on t'adones del que realment importa i que al final els
que queden al teu voltant son els que de debò t'estimen. En fi, prou de
romanticisme. De seguida vaig acceptar la meva condició això si, amb la
condició de que si m'aixecava era per volar més amunt.
Ja tip de veure com els raids s'acaben de morir, o els acaben de
matar, i ressignant-me a passar als ultra-trails, ja que necessito els genolls
per treballar, vaig posar-me al cap els triatlons. Bé més que triatlons
Ironmans. La fita, còrrer al menys una vegada a Hawai.
El primer que vaig fer va ser buscar mitjans i optimitzar els que
ja tenia. El club de triatló C.N. Prat-Triatló va apostar per mi a cegues,
donant-me la possibilitat de representar-los en varies probes del calendari i
així acumular experiència. I la indispensable col·laboració d'en Josechu Roel,
posant rumb a aquest vaixell cap a Hawaii.
El principi va ser molt dur. Uns duatlons de muntanya que es
resistien. No podia agafar el ritme i tampoc volia donar massa excuses. Però la
última proba d'aquest calendari ja em donava esperances. Una punxada a tres
quilòmetres de transició de bici a còrrer, m'impedia quedar per davant del
vintè lloc, però molt bones sensacions.
Paral·lelament aprenia a nedar, ja que abans de gener no ho havia
fet mai amb regularitat i a tornava a fer series de pista a peu. Ambdues coses
m'agraden bastant, sempre el mateix decorat vigilant el crono...
Així doncs la següent fita era el doble olímpic de l'Ebre, que
seria el meu debut en triatló i em serviria de preparació per l'Ironcat.
Quins nervis abans del debut. Mai m'havia posat un neoprè per nedar.
Podria dir que la primera vegada va ser a Sant Carles de la Ràpita.. Després de
recollir els consells de'n Dani, en Ricardo, en Serxu, l'Edmon i la Barbara,
companys del club i de furgó ens varem tirar a l'aigua per nedar la secció
escurçada de 1500m. Les sensacions no podien ser pitjors. Patades per tot
arreu; el pit apretat pel neoprè, algun traguinyol d'aigua salada,
desorientació... però vam sobreviure, i en 26 minuts ja ens estavem canviant
per pujar a la bici... i quina bici. Vaig sortir prou fresc de l'aigua i només
de sortir a avançar gent! Però n'hi havia tres o quatre que es resistien a
quedar enrera. Fins al cap de 30 minuts no vaig agafar el meu ritme
d'avançaments seguits, i es que al final vaig recuperar 110 posicions a la bici
i sense cabra! ideal pel circuit. I arribava amb por a l'a peu, però allà vaig
recuperar encara unes posicions més. Vaja, al final un bon regust de boca en el
debut. I ja conscient de que començava a estar fi, a carregar per l'Ironcat.
Un parell de setmanes de molt de volum i a intentar millorar
tècnicament, la natació i la bici acoplat.
I al final va arribar el gran dia!!!
Amb els trastos, una bici, neoprè i casc deixats, amb tota la
família i fotògrafa inclosa, cap a l'Ampolla. Posar dorsals, sopar bé,
descansar el que es podia... i per fi, després de tot el rollo que us he fotut
per recuperar el temps perdut sense haver escrit res al blog, i posar-vos una
mica al dia, l'event que m'ha tornat a despertar les ganes d'explicar-vos
coses. L'IRONCAT!
A les 7 del matí es donava la sortida del triatló de llarga
distància amb més història de la península. 3800 m nedant, que altre vegada
vaig petir, sense ritme, incòmode massa llarg. Esperava baixar de l'hora, per
referències entrenant a piscina, i me'n vaig anar deu minuts per sobre. Però bé,
ja venia el que més m'agrada... la bici!! Sis voltes a un circuit de 30km per
completar els 180km totals. Bastant planer però amb presència d'un vent que
s'anava envalentint a mida que passaven les hores. La meva gestió amb el menjar
i veure va ser molt bona, a més acoplat a la cabra també vaig avançar varies
desenes de triatletes, més de cent. Això vol dir que sóc bon ciclista, però
també mal nedador. Els 20 minuts que em separaven del podi, ja no els
recuperaria. Sí, sí, era el primer Ironman però volia estar al podi!!! Al final
el cinquè millor temps. I altre vegada amb por a afrontar la carrera. Una
periostitis no m'havia deixat acumular el volum que hagués desitjat per
afrontar la marató final. A més era el meu primer marató. I com sempre, la sortida
a peu, bonissima, sensacions bones, ritme ràpid de 4'15-4'30', fent les dues
primeres voltes a 32' pelats. Perquè clar, una cosa que té l'Ironcat és que
voltes tota l'estona. I el marató son 6 anades i tornades de 7 km pel passeig
de l'Ampolla. La 3a i 4a volta se'm varen atravessar. Un flato terrible em va
enganxar i no em deixava còrrer. Em feia caminar. Cada volta passava pel davant
de la Leslie i els nens i en certa manera m'animaven a seguir, bàsicament per
acabar ràpid i estar amb ells, i em va saber greu passar caminant i amb mala
cara. Vaig cridar a la Leslie i li vaig dir que estava fotut. En certa manera
també em va donar força. Val que el cos no aguanta, però el cap és la barrera a
trencar. Com arreglem el flato? menjant i bebent. Doncs es el que em disposava
a fer. I de cop vaig veure que potser no baixava de les 10 hores. Va ser quan
em vaig decidir a adreçar la situació. Quan vaig tornar a passar per davant la
Leslie li vaig dir, aneu a meta, em veureu baixar de les 10 hores. I així
doncs, no se d'on vaig treure les forces, però vaig còrrer les últimes dues
voltes, 14km, per sota de 5'/km, i finalment em plantava a meta amb 9 hores 48
minuts i 00 segons. Una marca que molts firmarien, amb la que jo em conformo i
em sento orgullós però perque ha estat el primer i que intentaré fulminar en el
pròxim triatló de llarga distància pla
No hay comentarios:
Publicar un comentario