19 may. 2013

Iniciació als triatlons de llarga distància


Després de gairebé un any fora de joc, hem tornat a arribar a lluitar pels nostres objectius amb prou bones condicions.
Després de la Titan Desert de l'any passat, on vaig arribar amb una passada de voltes important, em vaig bolcar al cent per cent a reconstruir una casa xafada que vam comprar amb la Leslie i a ampliar la família. Han estat uns mesos durs, de molta feina de veritat, que encara no està acabada, i condicionats també per un accident que al final ha tingut conseqüències menors però que hagués pogut ser molt greu i que em va tenir més d'un mes en repòs absolut (del llit al sofà). Del maig al gener vaig acumular uns cinc cents quilòmetres en bici i unes deu hores corrent i tot això rematat per un repòs absolut, i la por a una pèrdua important de qualitat de vida. Però a la vida les coses passen i ens pot passar de tot. Res es permanent, i es en aquests mals i difícils moments on t'adones del que realment importa i que al final els que queden al teu voltant son els que de debò t'estimen. En fi, prou de romanticisme. De seguida vaig acceptar la meva condició això si, amb la condició de que si m'aixecava era per volar més amunt. 
Ja tip de veure com els raids s'acaben de morir, o els acaben de matar, i ressignant-me a passar als ultra-trails, ja que necessito els genolls per treballar, vaig posar-me al cap els triatlons. Bé més que triatlons Ironmans. La fita, còrrer al menys una vegada a Hawai.
El primer que vaig fer va ser buscar mitjans i optimitzar els que ja tenia. El club de triatló C.N. Prat-Triatló va apostar per mi a cegues, donant-me la possibilitat de representar-los en varies probes del calendari i així acumular experiència. I la indispensable col·laboració d'en Josechu Roel, posant rumb a aquest vaixell cap a Hawaii.
El principi va ser molt dur. Uns duatlons de muntanya que es resistien. No podia agafar el ritme i tampoc volia donar massa excuses. Però la última proba d'aquest calendari ja em donava esperances. Una punxada a tres quilòmetres de transició de bici a còrrer, m'impedia quedar per davant del vintè lloc, però molt bones sensacions.
Paral·lelament aprenia a nedar, ja que abans de gener no ho havia fet mai amb regularitat i a tornava a fer series de pista a peu. Ambdues coses m'agraden bastant, sempre el mateix decorat vigilant el crono...
Així doncs la següent fita era el doble olímpic de l'Ebre, que seria el meu debut en triatló i em serviria de preparació per l'Ironcat.
Quins nervis abans del debut. Mai m'havia posat un neoprè per nedar. Podria dir que la primera vegada va ser a Sant Carles de la Ràpita.. Després de recollir els consells de'n Dani, en Ricardo, en Serxu, l'Edmon i la Barbara, companys del club i de furgó ens varem tirar a l'aigua per nedar la secció escurçada de 1500m. Les sensacions no podien ser pitjors. Patades per tot arreu; el pit apretat pel neoprè, algun traguinyol d'aigua salada, desorientació... però vam sobreviure, i en 26 minuts ja ens estavem canviant per pujar a la bici... i quina bici. Vaig sortir prou fresc de l'aigua i només de sortir a avançar gent! Però n'hi havia tres o quatre que es resistien a quedar enrera. Fins al cap de 30 minuts no vaig agafar el meu ritme d'avançaments seguits, i es que al final vaig recuperar 110 posicions a la bici i sense cabra! ideal pel circuit. I arribava amb por a l'a peu, però allà vaig recuperar encara unes posicions més. Vaja, al final un bon regust de boca en el debut. I ja conscient de que començava a estar fi, a carregar per l'Ironcat.
Un parell de setmanes de molt de volum i a intentar millorar tècnicament, la natació i la bici acoplat.
I al final va arribar el gran dia!!!
Amb els trastos, una bici, neoprè i casc deixats, amb tota la família i fotògrafa inclosa, cap a l'Ampolla. Posar dorsals, sopar bé, descansar el que es podia... i per fi, després de tot el rollo que us he fotut per recuperar el temps perdut sense haver escrit res al blog, i posar-vos una mica al dia, l'event que m'ha tornat a despertar les ganes d'explicar-vos coses. L'IRONCAT!
A les 7 del matí es donava la sortida del triatló de llarga distància amb més història de la península. 3800 m nedant, que altre vegada vaig petir, sense ritme, incòmode massa llarg. Esperava baixar de l'hora, per referències entrenant a piscina, i me'n vaig anar deu minuts per sobre. Però bé, ja venia el que més m'agrada... la bici!! Sis voltes a un circuit de 30km per completar els 180km totals. Bastant planer però amb presència d'un vent que s'anava envalentint a mida que passaven les hores. La meva gestió amb el menjar i veure va ser molt bona, a més acoplat a la cabra també vaig avançar varies desenes de triatletes, més de cent. Això vol dir que sóc bon ciclista, però també mal nedador. Els 20 minuts que em separaven del podi, ja no els recuperaria. Sí, sí, era el primer Ironman però volia estar al podi!!! Al final el cinquè millor temps. I altre vegada amb por a afrontar la carrera. Una periostitis no m'havia deixat acumular el volum que hagués desitjat per afrontar la marató final. A més era el meu primer marató. I com sempre, la sortida a peu, bonissima, sensacions bones, ritme ràpid de 4'15-4'30', fent les dues primeres voltes a 32' pelats. Perquè clar, una cosa que té l'Ironcat és que voltes tota l'estona. I el marató son 6 anades i tornades de 7 km pel passeig de l'Ampolla. La 3a i 4a volta se'm varen atravessar. Un flato terrible em va enganxar i no em deixava còrrer. Em feia caminar. Cada volta passava pel davant de la Leslie i els nens i en certa manera m'animaven a seguir, bàsicament per acabar ràpid i estar amb ells, i em va saber greu passar caminant i amb mala cara. Vaig cridar a la Leslie i li vaig dir que estava fotut. En certa manera també em va donar força. Val que el cos no aguanta, però el cap és la barrera a trencar. Com arreglem el flato? menjant i bebent. Doncs es el que em disposava a fer. I de cop vaig veure que potser no baixava de les 10 hores. Va ser quan em vaig decidir a adreçar la situació. Quan vaig tornar a passar per davant la Leslie li vaig dir, aneu a meta, em veureu baixar de les 10 hores. I així doncs, no se d'on vaig treure les forces, però vaig còrrer les últimes dues voltes, 14km, per sota de 5'/km, i finalment em plantava a meta amb 9 hores 48 minuts i 00 segons. Una marca que molts firmarien, amb la que jo em conformo i em sento orgullós però perque ha estat el primer i que intentaré fulminar en el pròxim triatló de llarga distància pla
que corri, que sembla ser que serà la Challenge del Maresme a l'octubre!

No hay comentarios:

Publicar un comentario