Tornada a la bici

Pensant ja en preparar el próxim repte, la Titan Desert amb el l'equip Radikalbikes, en companyia dels grans Marc Trayter i Joan Compte, hem tornat a agafar la bici. En principi la ideia era recuperar-se una mica del Patagonian Expedition Race amb rodatges suaus i llargs, per anar sumant volum que farà molta falta, però al final, m'he liat més.
Només de tornar la setmana passada, no me'n vaig poder estar d'anar a córrer el Campionat de Catalunya de Marató en BTT a Aguilar de Segarra. Al meu cap es barrejaven dos pensaments antagònics, una banda em deia que allò seria un bon treball de volum, que m'ho prengués en calma, però ja rodant poc abans de la cursa pensava que no tenia les cames tan petades i que podia apretar per estar prou endevant.
Així doncs, va ser com al quilòmetre deu de la cursa vaig notar que el cos no funcionava bé i em vaig veure forçat a abaixar el ritme bastant, però dins meu pensava "ja apretaré els últims 15 km": Bé varen ser els últims quinze, on vaig pujar el ritme i buenu, la cosa va anar prou bé. Vaig acabar força lluny de les posicions on podria haver estat però m'ho vaig passar bastant bé al llarg dels corriols del recorregut. Sé que tothom dona excuses sempre, sobretot en el ciclisme, la meva va ser que feia deu dies que havia acabat un raid d'aventura d'una setmana non stop i havia creuat l'atlàntic durant els meus dos dies de vol de tornada desde Punta Arenas a BCN via Santiago de Chile, Sao Paulo i Londres. En fi, com sempre excuses.
Sense haver escarmentat després del marató i amb repòs absolut tota la setmana, ja que la meva sensació era d'esgotament. Cames pesades. Tendons triturats! Aquest matí m'he presentat a la sortida de la Copa Catalana Internacional de BTT, i es que s'ha de córrer sempre a prop de casa: Això si, deunidò a quins preus per lo poc que donen. Aquest cop no tenia excusa de que volia veure als bons, ja que al ser master 30, sortia dues hores abans, és a dir que tenia temps de sobres.
Així doncs una graella amb riguròs ordre de dorsals, una sortida entre un pam de grava i davant d'una curva, un cruse d'asfalt i patapam! En 15 segons de cursa, davant meu al terra hi havia un pobre ciclista pel terra, accidentat, ple de sang amb convulsions. De seguida he vist la gravetat de la situació. Per això he parat. Deu ser per la meva formació professional o per una mala experiència a la muntanya, però el meu instint m'ha fet parar. Primer evitar que més ciclistes l'hi passessin per sobre, entre els crits de "va tireu" i "macagumdeus". El diagnostic era clar, trencament de mandíbula i possible lesió cervical. Pels espasmes i per la posició en que tenia el cap. El segon que he fet ha estat avisar cridant a l'ambulància mentre evitava que la gent de bona fe, amb desconeixement, intentessin moure'l. He ajudat a posar-lo en una precària posició lateral mentre un tècnic li traccionava el coll, i llavors quan he vist que hi havia gent que apriori sabia més que jo, he pujat a la bici i intentant oblidar la mirada perduda del noi, m'he intentat ficar en cursa. He rodat 3 km sol, fins atrapar la cua de la cursa. Al final he pogut avançar 85 corredors i col:locar-me el 73 de la màniga. A mi ja m'ha valgut, i la meva única preocupació en la cursa ha estat conèixer l'estat d'aquest xicot. Es el primer que he preguntat al creuar meta i el diagnòstic final, fractura de maxiliar inferior. Afortunadament no ha sigut pitjor.
A partir d'aquí se'm plantejen una sèrie de reflexions. La primera és: com pot ser que hagi sigut l'únic ruc que ha sacrificat part de la seva cursa per un... rival? company? algú que, al cap i a la fi, havia sigut igual que jo segons abans de la sortida i que en aquell moment necessitava auxili. També em plantejo el perquè correm tant? Fa dies que pedalo i em considero un bon competidor. Reconec que a vegades poso el colze o la roda, però sempre de bon rotllo i se quin és el meu lloc en un ranking oficiós i conec i respecto als que son millors i pitjors que jo, total pedalar més ràpid no pot ser mai rao per mirar a ningú per sota de l'hombro. Crec sincerament que hagués pogut estar cinquanta llocs més endevant però no m'hagués sentit millor que donant ajuda a algú que la necessita.
Un dia vaig estar caminant quaranta cinc minuts per una pista amb la clavícula trencada i no me'n recordo. Al arribar a l'hospital no em varen deixar moure en dos dies perquè hi havia risc de que em perforés un pulmó.
Per això m'agradaria llençar una petita reivindicació. Primer a la federacio. Desconec com s'ha gestionat el cas d'avui, però se que normalment les curses es cobreixen amb una ambulància amb un tècnic i una infermera (amb sort). S'hauria d'exigir una UCI mòbil amb un metge capacitat per atendre urgències greus.

I l'altre a tots els companys que feu bici. A més de que no tireu papers a terra, si mai trobeu algun accidentat, pareu; i assegureu-vos de que rebrà les cures necessaries abans d'abandonar-lo. Crec que ningú s'aprofitarà per guanyar-vos, almenys no ho farà amb dignitat. A més a més, per bons que siguem sempre ens guanyarà algú, com a mínim algú com Julien Absalon, que avui ens ha trencat els esquemes fent una exihibició al circuit de Banyoles