Era un Ironman que mai m'havia cridat massa l'atenció, pel recorregut pla de la bici, i que gràcies al Prat-triatló he pogut tastar jo mateix i endur-me'n una sorpresa. La bicicleta té un encant especial, tota l'estona prop del mar i la N-II sense transit guanya molt.
A més la proba tenia per a mi, a part de les aspirations personals ( que sempre són ambicioses) les aspiracions "familiars". La meva recent esposa i mare dels meus fills Leslie, debutava en triatló, amb la incògnita de saber si seria capaç de sortir de l'aigua.
Així doncs, amb el dorsal de PRO, a la primera sortida comencem la natació. Surto barallant-me per ficar-me al mig del merder, i aconsegueixo quedar-me al mig d'un grup els primers 1000 m, em penso que estic enmig d'un grup bo per baixar de la hora a la natació però mica en mica em vaig quedant sol. I vaig intentant pujar-me als carros que van passant, primeres dones, primers de grups d'edat (això vol dir que m'havien tret 15') i passo la primera hora i encara no he girat l'última boia. Total, surto de l'aigua amb gairebé 1h 20', i la moral per terra. Però bueno, la festa acaba de començar.
Pugem a la bici que és lo meu. Surto com sempre, a recuperar posicions, i vaig tirant, gairebé a 40 de mitja, però les sensacions no són bones i mica en mica vaig veient baixar la mitjana. Però la meva preocupació també es una altre, espero en candeletes creuar-me amb la Leslie, a veure si ha superat la primera proba de 3800m nedant. I així és, la veig i m'entra un sentiment de felicitat i tranquilitat. Intento apretar, però no hi ha gas. De cop començo a notar vent i ja no vaig ni a 30, i penso a veure si després del giro em poso a 40... Però encara noto mes vent. Vaig menjant pero cada vegada em costa més pedalar, comença a ploure, a diluviar, les rieres del Maresme a rebentar. Poso el peu a terra, plego! Però per 20km que em queden decideixo anar a poc a poc cap al box, millor lloc per plegar. La primera meitat de la bici m'havia sortit a 2h30' i en la segona portava mes de 3h! Així que per fi, arribo al box! Em posaré roba seca i plegaré. Però algo m'empeny a seguir. Em poso les sabates i començo a córrer. Passets curts, mala cara, però mica en mica, alcem caderes i comencen a sortir els mils per sota de cinc. Passo la mitja marató a 1h38', però al quilòmetre 30 em paro. Ja se que els meus companys del Prat han arribat, els tres que havien de puntuar. El campionat d'espanya estava guanyat, i jo ja estava tan fora de temps que no tenia ganes de continuar. Acabava de veure a la Leslie començar el marató, així que vaig decidir esperar-la i acompanyar-la al menys la meva última volta. Amb 10' la tenia allà. M'arribava plorant, dient-me, "no puc!". Unes punxades al genoll no li permetien amb prou feines caminar. I en aquell punt va decidir abandonar. La vaig acompanyar un troç i li vaig dir "jo també plego". S'estava esvaint un somni, un objectiu que feia temps que portàvem al cap, tot i les dificultats de preparar-lo bé entre cassament i viatge de noces amb els nens...
El de la Leslie s'havia acabat. I el meu? Em passava més d'una hora del meu temps en Ironman, que jo ilús de mi volia rebaixar així perque si. Però veia als ulls de la Leslie la desilusió per no haver pogut acabar, i jo perquè no corria? Perquè no volia! Això m'inquietava, el combustible hi era, el comburent també. Faltava la guspira, fins que un espectador incondicional que sempre anima als del Prat, que no conec personalment, però sempre el veig, em va cridar 
enèrgicament "Roca! No plegués ahora! Pensa que per això entrenas!" Vaig començar a trotar, i va afegir "ahora llegas con el corazon", i així va ser, una hora després creuava la meta amb 11h15'. No estava content, però havia acomplert la norma bàsica de les curses llargues: acabar, si el cos ho permet.
Així doncs a aquesta decepció li podria donar 1000 excuses, però com diuen, les excuses són com els pets, tothom en pot tenir i totes fan pudor. Només aprendre que els objectius s'han de creure i s'han de perseguir amb intensitat i perseverància.
I sinò que li preguntin al company del Prat en Richard Calle, que ahir va entrar a l'Olimp dels Ironmans amb un temps de 8h15', increïble!
No hay comentarios:
Publicar un comentario