23 ago. 2011

Expedition Idaho Race



Al nord dels Estats Units fent frontera amb la Columbia Britanica de Canadà i els Estats de Washington i Montana, trobem Idaho, un estat que en la seva part septentrional esta plè de muntanyes, llacs i paratges solitaris replets de vida salvatge. I és aquí on en Dave, un apassionat aventurer amb l'ajuda de Mike Kloser, vàries vegades campió del món de raids i probablement el millor corredor de la historia d'aquest esport, ens han volgut endinsar en un nou repte, un raid d'expedició de més de 700km. Com sovint passa en aquest esport, baixes d'última hora no va permetre que arribéssim a ser 20 equips a la sortida, per

ò entre aquests destacats equips com els campions del país Team Bones, els vàries vegades campions del món Seagate i nosaltres, Thule, també amb equip de luxe. El dia abans que tot comences, a la població de Kellog, ens varen repartir els set mapes de metre quadrat, escala 1:35000 que encabien tota la zona de la cursa, i un cop feta la nostra estratègia, va tocar emplenar bidons i caixes amb tot el material i menjar que necessitaríem durant aquest set dies.

El nostre equip partia com a un dels favorits per fer-se amb la victòria. La seva principal característica era el fet de ser un equip molt jove però de gent amb ja molta experiència i molt valida en totes les disciplines i orientació: Stuart Linch excapita d'Orion Health, campió del món i amb nombroso

s podis i primers llocs en competicions de primer nivell, com Primal Quest; En Jackie i la Mimi, que estan imposant-se des de fa temps a totes les curses per etapes i ara també a les non stop, i jo, Albert Roca, que després del meu pas a remolc de grans equips, em sortia l'oportunitat de participar a aquesta cursa amb ells.

I amb tot això varem començar la cursa, amb els ulls vigilant a l'equip dels , amb Nathan Favae, Marcel Hagner, Nick Ross i Sophie Hart.

L'inici de la cursa era senzill. Cinc grans seccions, vuit hores de BTT, divuit hores de trekking, vint i quatre hores de BTT, vuit hores de Canoa canadenca i una orientació de vuit hores més ens portarien a una parada per descansar. Arribar-hi no seria fàcil. Només de despertar-nos el dia que tot comencés, en Jackie patia un greu mal de panxa, que ens feia perillar el poder acabar la cursa: No!! Altre cop totes les il·lusions s'esvaeixen!! Però entre l'Stu, la Mimi i Jo ens en fem el càrrec, i ell amb la seva valentia, ho donarà tot per nosaltres sense dubtar ni un segon de que lluitarem per ser els primers. Ens el pengem de l'esquena

i optem per fer una cursa més intel·ligent. I només de començar tenim la nostra oportunitat. Una arriscadíssima decisió amb la bici ens pot portar o una hora per davant o atrapar-nos i portar-nos al fracàs! Però no podem seguir als kiwis, o sigui que... Ens la juguem... I encertem! En una bici inicial amb molt desnivell, molt corriol i molt alpina (bé molt rocky mountain), ens plantem a la primera transició dues hores per sota la previsió i amb un bon avantatge. I en Jackie aguanta. I així comencem el trekking, que ens ocuparà la següent nit i una mica mes. Correm gairebé una mitja marató per una planera via verda, antiga via de tren, i de seguida ens endinsem al bosc per començar a fer aquesta orientació que tant ens agrada de nit i al mig del bosc, sense camí, tirant rumbs... Lo millor dels raids, i mentre avancem i de tant en tant mirem enrera veus com petits fars les llums del equips que ens persegueixen.

Ja despuntant el dia arribem a la zona de rappels, sobre els llacs d'Stevens. Increïble, el lloc que somies trobar quan vas a les Rocoses i a sobre amb la llum de l'alba i neutralitzats per poder descansar quasi una hora, això si congelats. I a la que ens toca començar, allà estan els segons, que venen ni mes ni menys que a una hora, distancia que a partir d'aquí començarà a créixer.

Arribem a la transició i ens carreguem de menjar, roba i paciència per afrontar la llargíssima secció de bici que deu fer docents quilometres i acumular uns vuit mil metres amb gran part del recorregut per senders i arestes dels pics mes alts de la zona i altres per dins els boscos tancats de les seves vessants. Com pot ser, ni un quilòmetre una mica ràpid!! Quan al final trobem una mica de planer per rodar, resulta que ens adormim. Avui pararem trenta minuts en un càlid i acollidor lavabo públic. Però com sempre tot s'acaba, i després de molts puges i baixes, arribem amb il·lusió al següent canvi de disciplina.

Després d'una estona recuperant energia gràcies als hot dogs que ens preparen els amables i atents membres de l'organització, entomem una confortable canoa canadenca, que emplenem de queviures i ens fem a la mar! Bé més ben dit al llac, al voltant del qual es duran a terme les següents seccions. A la meitat dels quaranta quilometres de paleig hi trobem un jumareig, quatre balises d'orientació i un rapel que acaba amb caiguda lliure fins al llac, ideal per refrescar-se durant la calorosa tarda, que aviat s'esvairia donant pas a la nit, moment en el que deixàvem les barques i ens preparàvem per la següent secció, la última abans de prendre un descans. Uns inofensius deu quilometres de trekking ens ocuparen set hores! El motiu; no hi havia camí i ens va tocar navegar intuïnt el relleu sota els grans avets i embardissar-nos fins al coll. En aquell moment pensàrem que seagate hauria escollit millor itinerari, però la veritat era que no hi havia res millor. Ens plantàvem a la transició a les dues de la nit i amb temps per descansar fins a les nou del mati. Els nostres rivals no ho farien fins passades les cinc del mati, treient-los així un valuós temps per dormir que més tard trobarien a faltar.

A trenc d'alba ens aixecavem per ordenar un xic les nostres capses i preparar les bicis per afrontar la segona part del raid. Sortíem a les nou del matí, junt amb l'equip Seagate, en una etapa de cinc hores de BTT, que tenia de premi un descens per un corriol d'insomni de gairebé cinc quilometres. Vam arribar plegats al següent punt d'assistència, on faríem una dinàmica prova, anomenada "survival quest". Era una espècie d'orientació amb testos d'habilitat intercalats, com fer un foc, construir un raft, una camilla o fer una tirolina, en la qual aconseguíem suculents premis, beguda fresca, menjar i fins i tot un gelat. Aquesta secció ens ocuparia el resta del dia. Ja veiem el final del raid proper. La propera bici ens portaria tota la nit, i creiem possible acabar al dia següent les tres seccions que ens quedaven. Amb tot això, sortíem de la transició quan just els nostres perseguidors hi entraven. Una hora més a la butxaca. I així vam fer una bici molt bona, amb en Jackie cada cop més recuperat, amb una orientació ràpida i amb ganes d'acabar. Els somriures i les bromes començaven a ser lo normal entre nosaltres durant la llarga i suau baixada cap a l'últim punt de canvi abans d'acabar. Quedava una orientació a peu, un kayak i una última bici. Tot i que ja ens estàvem relaxant, ens vam haver de posar les piles altre cop en veure lo dur que seria el trekking. Calculàvem unes cinc hores, que acabarien siguent vuit, tot i que finalment vam imposar un ritme molt alt per estar a aquestes alçades de cursa. Durant tot el raid varem còrrer totes les baixades, planers i pujades de menys del cinc per cent, i fins i tot quan tocava caminar, volavem. I així vam fer aquest treking, aguantant el ritme corrent fins que a punt de tornar al punt d'origen, ja que era un bucle, ens varem trobar als novazelandesos. Ens vam parar, ens van donar la mà i ens varen dir: "congratulations, good job!" La nostra victòria ja només era qüestió de creuar la meta. Però encara quedava cursa. Al vespre agafavem els kayaks per fer una bonica remada de quaranta quilometres, primer sota la calma del crepuscle, aviat però entrada la nit amb vent i onades que ens mantindrien alerta i desperts esquitxant-nos la cara i ficant-nos la fred al cos quan paràvem. I finalment la última bici. Que era un llarga pujada i una llarga baixada, que ens costarien les tres últimes hores del raid. Pesades, pel fet que ja estàvem molt relaxats, però amb una gran recompensa. L'organització ens recolliria i ens albergaria en un apart hotel per recuperar forces. Però encara no s'havia acabat. Això passava a la matinada de divendres i encara quedava l' última etapa, el dissabte, en que tots els equips sortiríem en massa fins a l'arribada.

El divendres en jackie ens despertava a les 12 del migdia. Un gran plat d'amanida, pasta, pa, formatges, fruita, per acontentar una mica les nostres boques fartes de tanta porqueria. A la tarda migdiada fins a les set i per sopar unes hamburgueses de 1/4 quilo i molt de gelat. I a tornar a la realitat de la vida de raids. A la nit ens uníem altre cop a tots els equips, per acampar i prendre sortida al mati següent al final de la cursa, una espècie de passejada pels "Camps Elisis" però que ens costaria quatre hores de btt i dues hores de pujada per pistes d'esquí fins a la cima, a dos mil metres, on finalment, oficialment vam creuar la meta en primer posició! I allà ens esperava el millor final de cursa al que qualsevol dels presents ens havíem trobat. Arribàvem al mig de la festa de la cervesa amb un concert d' rock' n' roll en directe, barra lliure i les mirades d'admiració de tots els presents.

En total haviem completat els més de setcents quilòmetres d'expedició, durant sis dies de cursa. I va ser fantàstic poder estar creuant boscos, muntanyes i llacs, coneguent Idaho, amb aquests grandissims companys, amb el gran treball en equip realizat corrent al mes alt nivell, i poder disfrutar del gran tracte ofert per l'organització fent-nos més amens aquests dies de cursa tant durs. Let's Go IDAHO!!!


3 comentarios:

  1. Senzillament BRUTAL!! Com pots aguantar tot això?? com pot algú aguantar-ho? flipo mooolt! Congratulations és poc!

    ResponderEliminar
  2. Eres un todo un " luchador".
    Parebensssssssssss

    ResponderEliminar