Pura vida, pura locura!

El passat 2 de desembre començava al poble fronterer La Unión, entre Costa Rica i Panamà per la part del pacífic, el Campionat del món de raids d'Aventura.

Sortiem en un dels favorits, Thule adventure Team, compartia equip amb Stuart Lynch (Stu) i amb en Jacky i la Mimi. Tots ells campions del món en edicions anteriors i anciosos per repetir.

La carrera es presentava dura, 250km de kayak repartit en tres etapes, 400 de bici i 200 més a peu.

Després d'uns sortida tipu lemans fins a les bicis una mica estressant, vam necessitar un parell d'hores en agafar el ritme i posar-nos líders. Una posició que no volíem deixar. Vam començar a treure distància als altres favorits, Seagate i Silva. Més enrera molts més equips que sempre apreten; vidaraid, adidas, tecnu...

Vam començar el kayak de nit. Baixar un riu i creuar el Golfito. Unes platges verges increïbles. El total de la secció eren 65 km i els kiwis de Seagate no van deixar perdre la remada apretant fort i atrapant-nos. Treient-nos uns 20 minutets que els recuperariem ràpidament en el següent treking. Començava un estira i arronça entre nosaltres. Al següent kayak, també de uns 70km, entomavem el lideratge de nou, gràcies a una magistral orientació de l'Stu de nit entre manglars i controlant les mareas.

Vam sortir amb bastant avantatge cap a la següent bici (100km), que tenia una sorpresa a la meitat. El Superman de Osa. Una tirolina fixa de 2km!!! A 120km/h, increïble. Però no hi havia temps d'entretenir-se. Vam pedalar tota la nit mentalitzant-nos per l' etapa reina que vindria després. Però poc abans de la transició una balisa que havia estat robada ens va fer perdre prop de dues hores. Pràcticament l'avantatge que havíem guanyat a Seagate. Així doncs ens plantavem a la parada obligatòria de mitja cursa. 4h entre preparar trastos i intentar dormir-ne un parell. Fins aquest moment, després de tres nits enteres no havíem dormit gens.

Ens vam llevar com si no haguéssim fet res les hores anteriors i vam iniciar el llarguíssim treking que ens costaria gairebé 40 h, que començava amb l'ascenció al Chiripo (3800m) on preniem una cresta que ens mantenia durant més de 10km per sobre 3000, amb condicions dures, vent, fred i tormenta. I de nou un problema trabava el nostre ritme. A en Jacky no li sentava bé l'altitud i havíem de relentitzar molt el ritme, així ens va atrapar Seagate. Estàvem preocupats, la nit va ser llarga i temíem que no es recuperés. En arribar al refugi del Lamo una altre equip ens va atrapar, el Columbia vidaraid. Però després d'una sopa calenta i 30' de siesta (mentre els nostres rivals en dormien 2) el mateix Jacky manava la presa per continuar!! Perfecte!! 1500m de baixada amb moltíssima pendent per un corriol tallat a matxet, enfangat i de pura jungla. Ens va costar els peus, després d'això mai van ser els mateixos, però tornavem a ser primers. Una llarga i lenta progressió per corriols d'indígenes que ens permetien creuar algun poblat i veure com aquesta gent sobreviu sense res semblant al que tenim nosaltres. Anavem directe al control mèdic on ens referien una mica, però abans, novament, els kiwis ens passaven de nou i ens treien força temps. Finalment arribàvem a la transició de bici. Semblaven 4h de tràmit però com sempre es va complicar. I seguíem perdent temps respecte Seagate. I després de la bici ja venia la recta final! (De dos dies). Ens pujàvem al ràfting del Pacuare, un dels top 5 rius al món per fer ràfting! Increïble, cabal i ràpids al mig de la jungla! I tot i l'espectacularitat de l'escenari, i el fet que fos durant el migdia, els nostres ulls no podien evitar clocar-se. Així doncs vam decidir dormir al ràfting dos i dos! Si, si, alguns dels ràpids més exigents que mai hem fet dormint a la barca! I sense despertar-se! Però una grandíssima estratègia pel que ens tocava fer després. 18h de kayak! I en arribar a la transició, allí els trobàvem de nou. Seagate dormint esperant-nos a la bora a punt d'embarcar, imagino que pensant que haver dormit els donaria avantatge, però nosaltres també ho havíem fet sense perdre temps! Així doncs canvi rapidíssim i al sortir venia Columbia amb ganes d'apuntar-se a la festa... Però no vam donar opció ni a uns ni a d'altres! Vam sortir impossant un ritme fort i continu. Durant 6 hores no vam parar de remar, fins entrar de nou als canals de Tortuguero, on acompanyats de centenars de cocodrils vam tornar a clavar una orientació difícil i per fi vam obrir distancia per estar còmodes al damunt de la classificació! Prop de sis hores havíem tret als perseguidors amb la feina d'aquella nit. I de nou transició i a peu, i amb ganes de sentenciar, espectaculars 18km corrent que ens vam fotre amb els peus acarnissats, però sense fer-los ni cas. Reviem la notícia al final de la secció de la retirada de Seagate. Una pena després de la lluita que havíem tingut! Però ja amb un còmode avantatge preniem les bicis per fer la última secció decisiva. Una secció fàcil, llarga, on en principi ens podríem haver relaxat i disfrutar la cursa que ens faria "campions del món". Em queien les llàgrimes d'emoció a les primeres pedalades. Però no seria tan fàcil. Passada la mitja nit, a poc més de 30km del final, en Jacky començava a delirar. Era molt l'esforç acumulat, molt poques les hores dormides i les ganes d'acabar feien que ens relaxessim i no ens cuidessim tant. Això va provocar un daltabaix fisiologic a en Jacky que el va portar a un estat de gairebé transit. No ens reconeixia, no volia córrer, no sabia que feia allà. La nostra feina va ser molt dura. A nivell emocional la seva parella, la Mimi estava molt tocada ja que era impactant veure a en Jacky en aquell estat. A nivell físic pràcticament vam colocar-lo sobre la bici i el varem aguantar un per cada costat i empènyer. Ell ens mirava rient, sense moure ni un dit, sense saber on anava ni perque. Vam arribar a pensar que s'esvaient els nostres somnis, però gràcies a un infalible treball d'equip vam arribar a les dues ultimes proves, pràcticament de tràmit. Un canopi, amb unes 10 tirolines entre arbres i un ràfting fins a meta. Els últims 100m van ser molt intensos, en Jacky començava a saber on erem i ens agraïa amb la mirada la feina que havíem fet per dur-lo fins allà, igualment la Mimi. La gent ens animava, ens feia sentir grants, i ja de fons es perfilava l'arc d'arribada. Les llàgrimes ja no s'aguantaven. I en el moment de creuar-lo ens vam fondre tots en una abraçada, ja com a campions del món.

Vull agrair a en Jacky i la Mimi per haver confiat amb mi com a primera opció, a l'Stu per haver-nos dut sempre pel bon camí, a la quantitat de gent que ens ha animat en cursa, els locals, l'staff, la premsa, als seguidors de fora que ens heu seguit desde casa, però sobretot, sobretot a la Leslie, que sempre m'empeny a tirar endevant i que amb els nostres fills preciosos fan que la meva vida sigui una autèntica aventura que m'encanta viure!

Challenge Maresme

 Ahir vam acabar la temporada de triatló a Calella. Quedava el campionat d'espanya de llarga distància, que enguany era la Challenge.

Era un Ironman que mai m'havia cridat massa l'atenció, pel recorregut pla de la bici, i que gràcies al Prat-triatló he pogut tastar jo mateix i endur-me'n una sorpresa. La bicicleta té un encant especial, tota l'estona prop del mar i la N-II sense transit guanya molt.

A més la proba tenia per a mi, a part de les aspirations personals ( que sempre són ambicioses) les aspiracions "familiars". La meva recent esposa i mare dels meus fills Leslie, debutava en triatló, amb la incògnita de saber si seria capaç de sortir de l'aigua.

Així doncs, amb el dorsal de PRO, a la primera sortida comencem la natació. Surto barallant-me per ficar-me al mig del merder, i aconsegueixo quedar-me al mig d'un grup els primers 1000 m, em penso que estic enmig d'un grup bo per baixar de la hora a la natació però mica en mica em vaig quedant sol. I vaig intentant pujar-me als carros que van passant, primeres dones, primers de grups d'edat (això vol dir que m'havien tret 15') i passo la primera hora i encara no he girat l'última boia. Total, surto de l'aigua amb gairebé 1h 20', i la moral per terra. Però bueno, la festa acaba de començar.

Pugem a la bici que és lo meu. Surto com sempre, a recuperar posicions, i vaig tirant, gairebé a 40 de mitja, però les sensacions no són bones i mica en mica vaig veient baixar la mitjana. Però la meva preocupació també es una altre, espero en candeletes creuar-me amb la Leslie, a veure si ha superat la primera proba de 3800m nedant. I així és, la veig i m'entra un sentiment de felicitat i tranquilitat. Intento apretar, però no hi ha gas. De cop començo a notar vent i ja no vaig ni a 30, i penso a veure si després del giro em poso a 40... Però encara noto mes vent. Vaig menjant pero cada vegada em costa més pedalar, comença a ploure, a diluviar, les rieres del Maresme a rebentar. Poso el peu a terra, plego! Però per 20km que em queden decideixo anar a poc a poc cap al box, millor lloc per plegar. La primera meitat de la bici m'havia sortit a 2h30' i en la segona portava mes de 3h! Així que per fi, arribo al box! Em posaré roba seca i plegaré. Però algo m'empeny a seguir. Em poso les sabates i començo a córrer. Passets curts, mala cara, però mica en mica, alcem caderes i comencen a sortir els mils per sota de cinc. Passo la mitja marató a 1h38', però al quilòmetre 30 em paro. Ja se que els meus companys del Prat han arribat, els tres que havien de puntuar. El campionat d'espanya estava guanyat, i jo ja estava tan fora de temps que no tenia ganes de continuar. Acabava de veure a la Leslie començar el marató, així que vaig decidir esperar-la i acompanyar-la al menys la meva última volta. Amb 10' la tenia allà. M'arribava plorant, dient-me, "no puc!". Unes punxades al genoll no li permetien amb prou feines caminar. I en aquell punt va decidir abandonar. La vaig acompanyar un troç i li vaig dir "jo també plego". S'estava esvaint un somni, un objectiu que feia temps que portàvem al cap, tot i les dificultats de preparar-lo bé entre cassament i viatge de noces amb els nens...

El de la Leslie s'havia acabat. I el meu? Em passava més d'una hora del meu temps en Ironman, que jo ilús de mi volia rebaixar  així perque si. Però veia als ulls de la Leslie la desilusió per no haver pogut acabar, i jo perquè no corria? Perquè no volia! Això m'inquietava, el combustible hi era, el comburent també. Faltava la guspira, fins que un espectador incondicional que sempre anima als del Prat, que no conec personalment, però sempre el veig, em va cridar

enèrgicament  "Roca! No plegués ahora! Pensa que per això entrenas!" Vaig començar a trotar, i va afegir "ahora llegas con el corazon", i així va ser, una hora després creuava la meta amb 11h15'. No estava content, però havia acomplert la norma bàsica de les curses llargues: acabar, si el cos ho permet.

Així doncs a aquesta decepció li podria donar 1000 excuses, però com diuen, les excuses són com els pets, tothom en pot tenir i totes fan pudor. Només aprendre que els objectius s'han de creure i s'han de perseguir amb intensitat i perseverància.

I sinò que li preguntin al company del Prat en Richard Calle, que ahir va entrar a l'Olimp dels Ironmans amb un temps de 8h15', increïble!

Iniciació als triatlons de llarga distància

Després de gairebé un any fora de joc, hem tornat a arribar a lluitar pels nostres objectius amb prou bones condicions.

Després de la Titan Desert de l'any passat, on vaig arribar amb una passada de voltes important, em vaig bolcar al cent per cent a reconstruir una casa xafada que vam comprar amb la Leslie i a ampliar la família. Han estat uns mesos durs, de molta feina de veritat, que encara no està acabada, i condicionats també per un accident que al final ha tingut conseqüències menors però que hagués pogut ser molt greu i que em va tenir més d'un mes en repòs absolut (del llit al sofà). Del maig al gener vaig acumular uns cinc cents quilòmetres en bici i unes deu hores corrent i tot això rematat per un repòs absolut, i la por a una pèrdua important de qualitat de vida. Però a la vida les coses passen i ens pot passar de tot. Res es permanent, i es en aquests mals i difícils moments on t'adones del que realment importa i que al final els que queden al teu voltant son els que de debò t'estimen. En fi, prou de romanticisme. De seguida vaig acceptar la meva condició això si, amb la condició de que si m'aixecava era per volar més amunt. 

Ja tip de veure com els raids s'acaben de morir, o els acaben de matar, i ressignant-me a passar als ultra-trails, ja que necessito els genolls per treballar, vaig posar-me al cap els triatlons. Bé més que triatlons Ironmans. La fita, còrrer al menys una vegada a Hawai.

El primer que vaig fer va ser buscar mitjans i optimitzar els que ja tenia. El club de triatló C.N. Prat-Triatló va apostar per mi a cegues, donant-me la possibilitat de representar-los en varies probes del calendari i així acumular experiència. I la indispensable col·laboració d'en Josechu Roel, posant rumb a aquest vaixell cap a Hawaii.

El principi va ser molt dur. Uns duatlons de muntanya que es resistien. No podia agafar el ritme i tampoc volia donar massa excuses. Però la última proba d'aquest calendari ja em donava esperances. Una punxada a tres quilòmetres de transició de bici a còrrer, m'impedia quedar per davant del vintè lloc, però molt bones sensacions.

Paral·lelament aprenia a nedar, ja que abans de gener no ho havia fet mai amb regularitat i a tornava a fer series de pista a peu. Ambdues coses m'agraden bastant, sempre el mateix decorat vigilant el crono...

Així doncs la següent fita era el doble olímpic de l'Ebre, que seria el meu debut en triatló i em serviria de preparació per l'Ironcat.

Quins nervis abans del debut. Mai m'havia posat un neoprè per nedar. Podria dir que la primera vegada va ser a Sant Carles de la Ràpita.. Després de recollir els consells de'n Dani, en Ricardo, en Serxu, l'Edmon i la Barbara, companys del club i de furgó ens varem tirar a l'aigua per nedar la secció escurçada de 1500m. Les sensacions no podien ser pitjors. Patades per tot arreu; el pit apretat pel neoprè, algun traguinyol d'aigua salada, desorientació... però vam sobreviure, i en 26 minuts ja ens estavem canviant per pujar a la bici... i quina bici. Vaig sortir prou fresc de l'aigua i només de sortir a avançar gent! Però n'hi havia tres o quatre que es resistien a quedar enrera. Fins al cap de 30 minuts no vaig agafar el meu ritme d'avançaments seguits, i es que al final vaig recuperar 110 posicions a la bici i sense cabra! ideal pel circuit. I arribava amb por a l'a peu, però allà vaig recuperar encara unes posicions més. Vaja, al final un bon regust de boca en el debut. I ja conscient de que començava a estar fi, a carregar per l'Ironcat.

Un parell de setmanes de molt de volum i a intentar millorar tècnicament, la natació i la bici acoplat.

I al final va arribar el gran dia!!!

Amb els trastos, una bici, neoprè i casc deixats, amb tota la família i fotògrafa inclosa, cap a l'Ampolla. Posar dorsals, sopar bé, descansar el que es podia... i per fi, després de tot el rollo que us he fotut per recuperar el temps perdut sense haver escrit res al blog, i posar-vos una mica al dia, l'event que m'ha tornat a despertar les ganes d'explicar-vos coses. L'IRONCAT!

A les 7 del matí es donava la sortida del triatló de llarga distància amb més història de la península. 3800 m nedant, que altre vegada vaig petir, sense ritme, incòmode massa llarg. Esperava baixar de l'hora, per referències entrenant a piscina, i me'n vaig anar deu minuts per sobre. Però bé, ja venia el que més m'agrada... la bici!! Sis voltes a un circuit de 30km per completar els 180km totals. Bastant planer però amb presència d'un vent que s'anava envalentint a mida que passaven les hores. La meva gestió amb el menjar i veure va ser molt bona, a més acoplat a la cabra també vaig avançar varies desenes de triatletes, més de cent. Això vol dir que sóc bon ciclista, però també mal nedador. Els 20 minuts que em separaven del podi, ja no els recuperaria. Sí, sí, era el primer Ironman però volia estar al podi!!! Al final el cinquè millor temps. I altre vegada amb por a afrontar la carrera. Una periostitis no m'havia deixat acumular el volum que hagués desitjat per afrontar la marató final. A més era el meu primer marató. I com sempre, la sortida a peu, bonissima, sensacions bones, ritme ràpid de 4'15-4'30', fent les dues primeres voltes a 32' pelats. Perquè clar, una cosa que té l'Ironcat és que voltes tota l'estona. I el marató son 6 anades i tornades de 7 km pel passeig de l'Ampolla. La 3a i 4a volta se'm varen atravessar. Un flato terrible em va enganxar i no em deixava còrrer. Em feia caminar. Cada volta passava pel davant de la Leslie i els nens i en certa manera m'animaven a seguir, bàsicament per acabar ràpid i estar amb ells, i em va saber greu passar caminant i amb mala cara. Vaig cridar a la Leslie i li vaig dir que estava fotut. En certa manera també em va donar força. Val que el cos no aguanta, però el cap és la barrera a trencar. Com arreglem el flato? menjant i bebent. Doncs es el que em disposava a fer. I de cop vaig veure que potser no baixava de les 10 hores. Va ser quan em vaig decidir a adreçar la situació. Quan vaig tornar a passar per davant la Leslie li vaig dir, aneu a meta, em veureu baixar de les 10 hores. I així doncs, no se d'on vaig treure les forces, però vaig còrrer les últimes dues voltes, 14km, per sota de 5'/km, i finalment em plantava a meta amb 9 hores 48 minuts i 00 segons. Una marca que molts firmarien, amb la que jo em conformo i em sento orgullós però perque ha estat el primer i que intentaré fulminar en el pròxim triatló de llarga distància pla

que corri, que sembla ser que serà la Challenge del Maresme a l'octubre!

Tornada a la bici

Pensant ja en preparar el próxim repte, la Titan Desert amb el l'equip Radikalbikes, en companyia dels grans Marc Trayter i Joan Compte, hem tornat a agafar la bici. En principi la ideia era recuperar-se una mica del Patagonian Expedition Race amb rodatges suaus i llargs, per anar sumant volum que farà molta falta, però al final, m'he liat més.
Només de tornar la setmana passada, no me'n vaig poder estar d'anar a córrer el Campionat de Catalunya de Marató en BTT a Aguilar de Segarra. Al meu cap es barrejaven dos pensaments antagònics, una banda em deia que allò seria un bon treball de volum, que m'ho prengués en calma, però ja rodant poc abans de la cursa pensava que no tenia les cames tan petades i que podia apretar per estar prou endevant.
Així doncs, va ser com al quilòmetre deu de la cursa vaig notar que el cos no funcionava bé i em vaig veure forçat a abaixar el ritme bastant, però dins meu pensava "ja apretaré els últims 15 km": Bé varen ser els últims quinze, on vaig pujar el ritme i buenu, la cosa va anar prou bé. Vaig acabar força lluny de les posicions on podria haver estat però m'ho vaig passar bastant bé al llarg dels corriols del recorregut. Sé que tothom dona excuses sempre, sobretot en el ciclisme, la meva va ser que feia deu dies que havia acabat un raid d'aventura d'una setmana non stop i havia creuat l'atlàntic durant els meus dos dies de vol de tornada desde Punta Arenas a BCN via Santiago de Chile, Sao Paulo i Londres. En fi, com sempre excuses.
Sense haver escarmentat després del marató i amb repòs absolut tota la setmana, ja que la meva sensació era d'esgotament. Cames pesades. Tendons triturats! Aquest matí m'he presentat a la sortida de la Copa Catalana Internacional de BTT, i es que s'ha de córrer sempre a prop de casa: Això si, deunidò a quins preus per lo poc que donen. Aquest cop no tenia excusa de que volia veure als bons, ja que al ser master 30, sortia dues hores abans, és a dir que tenia temps de sobres.
Així doncs una graella amb riguròs ordre de dorsals, una sortida entre un pam de grava i davant d'una curva, un cruse d'asfalt i patapam! En 15 segons de cursa, davant meu al terra hi havia un pobre ciclista pel terra, accidentat, ple de sang amb convulsions. De seguida he vist la gravetat de la situació. Per això he parat. Deu ser per la meva formació professional o per una mala experiència a la muntanya, però el meu instint m'ha fet parar. Primer evitar que més ciclistes l'hi passessin per sobre, entre els crits de "va tireu" i "macagumdeus". El diagnostic era clar, trencament de mandíbula i possible lesió cervical. Pels espasmes i per la posició en que tenia el cap. El segon que he fet ha estat avisar cridant a l'ambulància mentre evitava que la gent de bona fe, amb desconeixement, intentessin moure'l. He ajudat a posar-lo en una precària posició lateral mentre un tècnic li traccionava el coll, i llavors quan he vist que hi havia gent que apriori sabia més que jo, he pujat a la bici i intentant oblidar la mirada perduda del noi, m'he intentat ficar en cursa. He rodat 3 km sol, fins atrapar la cua de la cursa. Al final he pogut avançar 85 corredors i col:locar-me el 73 de la màniga. A mi ja m'ha valgut, i la meva única preocupació en la cursa ha estat conèixer l'estat d'aquest xicot. Es el primer que he preguntat al creuar meta i el diagnòstic final, fractura de maxiliar inferior. Afortunadament no ha sigut pitjor.
A partir d'aquí se'm plantejen una sèrie de reflexions. La primera és: com pot ser que hagi sigut l'únic ruc que ha sacrificat part de la seva cursa per un... rival? company? algú que, al cap i a la fi, havia sigut igual que jo segons abans de la sortida i que en aquell moment necessitava auxili. També em plantejo el perquè correm tant? Fa dies que pedalo i em considero un bon competidor. Reconec que a vegades poso el colze o la roda, però sempre de bon rotllo i se quin és el meu lloc en un ranking oficiós i conec i respecto als que son millors i pitjors que jo, total pedalar més ràpid no pot ser mai rao per mirar a ningú per sota de l'hombro. Crec sincerament que hagués pogut estar cinquanta llocs més endevant però no m'hagués sentit millor que donant ajuda a algú que la necessita.
Un dia vaig estar caminant quaranta cinc minuts per una pista amb la clavícula trencada i no me'n recordo. Al arribar a l'hospital no em varen deixar moure en dos dies perquè hi havia risc de que em perforés un pulmó.
Per això m'agradaria llençar una petita reivindicació. Primer a la federacio. Desconec com s'ha gestionat el cas d'avui, però se que normalment les curses es cobreixen amb una ambulància amb un tècnic i una infermera (amb sort). S'hauria d'exigir una UCI mòbil amb un metge capacitat per atendre urgències greus.

I l'altre a tots els companys que feu bici. A més de que no tireu papers a terra, si mai trobeu algun accidentat, pareu; i assegureu-vos de que rebrà les cures necessaries abans d'abandonar-lo. Crec que ningú s'aprofitarà per guanyar-vos, almenys no ho farà amb dignitat. A més a més, per bons que siguem sempre ens guanyarà algú, com a mínim algú com Julien Absalon, que avui ens ha trencat els esquemes fent una exihibició al circuit de Banyoles

Un Raid a la fi del món.

Em trobava a l'extrem sud del continent americà, com a membre de l'equip Adidas Terrex Prunesco, juntament amb la Sarah, en Nick i l'Stuart, a punt de viure una aventura "salvatge" per les terres on no fa tant pensaven que s'acabava el planeta.
Amb els ulls oberts com plats, li deia a en Nick que allò era com viure un somni. L'organitzador Stejpan Pradisick, ens explicava en que consistiria la desena edició del Patagonian Expedition Race. Serien simplement sis seccions, dues de cada disciplina. Sortiríem de Punta Arenas cap al sud amb bicicleta per una pista molt ràpida durant setanta quilòmetres; després prendríem el kayak per creuar l'Estret de Magallanes setanta quilòmetres amb un porteig al mig, per creuar la illa Dawson, de deu quilòmetres (sí, sí, amb el kayak a coll).
Un cop acabada la travessa, desembarcaríem a Tierra de Fuego, per fer un treking de setanta i escatx quilometres més per boscos patagónics per prendre la bici i creuar cent quaranta quilòmetres de pampa per arribar a la secció estrella: un treking de més de cent quaranta quilometres per creuar la Serralada Darwin, amb quatre passos de muntanya i quatre creuaments de riu amb aigua fins al pit entre glaciars, pics i fiords. I ja per acabar cinquanta quilómetrets més de kayak pel canal Beagle per creuar la meta finalment al fiord Pia,
davant un amfiteatre de gel.
Ja amb tota la informació i els mapes de la cursa, va tocar el pitjor i més important dels raids. Preparar tota la logística perquè no ens faltés de res enlloc. Repartir roba, sabates, menjar entre les cinc bosses d'assistència que teníem en funció de la nostra estimació de temps per secció. Contàvem uns set dies per acabar la proba.

Així doncs a la tarda del dia zero, després d'entregar les bosses a l'organització, ens disposàvem a dormir una estona per arribar en condicions a la sortida que es faria a dos quarts de tres de la matinada! Donaven l'excusa que era per començar a creuar l'estret abans de les sis.
Així doncs, tot va ser molt ràpid, despertar-nos, carregar-nos la motxilla, pujar a la bici, posar-nos sota l'arc de sortida i gas!!! allò semblava una cursa social de carretera, les cames inflades i tot just portavem deu minuts. Per sort els ànims es varen anar abaixant, i a la primera rampa vaig mirar als costats i només hi havia els meus companys: Apretant fort la Sarah, novazelandesa i al darrera ja es començaven a veure les llums dels frontals una mica lluny. Així doncs en menys de tres hores ens puliem la primera secció del raid i en una transició bastant ràpida sortiem amb els kayaks en primera posició direcció a l'illa Dawson. Una distància de trenta quilòmetres a mar obert ens separaven del temut porteig. I palejant a bon ritme sota la llum de l'alba i la fressa del mar, en aquell paratge on es troben els dos grans oceans de la terra, vam arribar a la costa d'aquesta illa. Vam tenir la sort de ser dels pocs civils que s'hi han pogut passejar, ja que el govern Xilè la té tancada. Va ser on vam descobrir el que vol dir que no hi ha camins. Ens varem lligar el kayak amb uns estreps i estirant com burros, bosc i turba a través, i aprofitant els dos llacs que vam trobar de camí, i superant un coll de cent metres d'ascens i un troç de bosc tancat i embardissat de cent metres (que ens va costar una hora superar) varem aconseguir arribar de nou al mar, a un fiord que ens treuria de les entranyes d'aquella remota illa, travesa en la qual gaudiriem de la visita d'un tímit dofí.
Així doncs ens quedava un tram de mar de trenta quilòmetres més després de passar pel segënt "check point". Eren les quatre i tot i la nostra insistència, la marina de Xile no ens va autoritzar a creuar la resta d'estret. Així doncs es parava el cronometre fins al dia següent a les sis. Podriem secar roba, i dormir, però no menjar massa, ja que no estava en els nostres càlculs parar la primera nit, per sort havia posat uns advocats i un pa de pita a la motxilla i va ser el nostre sopar, que en aquell moment ens va semblar un gran banquet, i de postres un xiclet. Ja amb la tenda muntada veiem arribar al segon equip, els americans Gearjunkies, a més d'una hora i mitja i al cap de dues hores els equips anaven arrivant en comptagotes.
Després d'una impressionant dormida, que ens va passar a tots volant, senyal que haviem descansat, vam tornar a pujar al kayak i ens vam posar a remar cap a la Terra del Foc! I amb el vent a la cua i unes onades que varen complicar la vida a algun equip, varem fer-ne avía, a les nou del matí ja sortiem caminant.
Vint quilòmetres pesats per una pista, bastant planera que ens obligava a còrrer, ens portarien a la següent transició, ja que al desenbarc no hi teniem res. Semblaven senzills, però no hi havia cap carretera marcada al mapa, així doncs de cop el rumb no coincidia i començavem a especular: "segur que el camí gira més endevant..." així doncs giravem cua un cop i ens trovavem als americans i als japonesos "East Winds" que es beneficiaven del nostre error... però el rumb no acabava de ser del tot bò, així doncs els deixavem marxar endevant i nosaltres giravem cua, prenent una decisió dificil: recular fins l'últim punt on teniem el rumb segur. Així vam desfer el camí fet, mentre anavem trobant altres equips, i es clar per dissimular els deiem: "heu trobat un pal de treking" o el que fos. Així doncs quaranta minuts després estavem en el bon rumb i trobavem alguna cosa que de cop es feia camí. Al cap d'una hora corrent a bon ritme, per si algú ens seguia, arrivabem a la primera transició on trobariem gent. Ens oferien te, coca cola... mentre nosaltres ens posavem roba nova i agafavem provisions per trenta hores de treking. Al sortir i desfer un troç de camí a la transició vam creuar-nos amb el segon equip, els japonesos. Deu ni dò, ja els hi portavem un trosset, i començavem un treking típic de patagonia. Bosc a través, creuant turba. L'orientació té algunes particularitats en aquesta prova. Els mapes són 1:50000 i semblen talment extrets del google earth. No hi ha vaguades petites ni petits espolons, sensillament és com un resum del relleu, de manera que es fa indispensable la bruixola per seguir rumbs i anar conectant les referències que tenim segures. Així varem anar avançant, fins que varem començar a seguir el riu. De cop ens varem adonar que hi havien petjades, vam imaginar que la nostra progressió pel mig del bosc havia sigut lenta i algun equip ens hauria passat. Ja de nit, en arribar l'únic punt de control intermig, les noies que hi havien ens deien que efectivament, els japonesos estaven davant nostre, però allà mateix els vam trobar dormint. Devien estar cansats. Nosaltres no tant. Vam seguir avançant fins que la nit ens va portar a un camí de pescadors que es perdia molt entre el bosc i que convenia seguir. Així a les cinc i mitja del matí varem decidir dormir fins a les sis, quan sortia el sol per navegar millor. Així va ser, i per cert ens havien dit que la següent transició a la bici s'havia mogut setze quilometres més enllà perquè els cotxes no podien arribar, o sigui que altre vegada acabavem el treking corrent per una pesada pista entre l'extensa pampa, per sort miravem enrera i mai veiem ningú. De fet a partir d'aquí el nostre avantatge va anar creixent.
A les deu del matí arribavem a les bicis, finalment, i sortiem direcció a la cordillera Darwin. Vent a favor, molta velocitat, paisatges preciosos, fotografs i un petit port al final, però sempre per bones pistes de terra, varen fer molt amena aquesta secció, de al final cent trenta quilòmetres, que ens va portar menys de sis hores.
Arribavem al control canvi on ens esperava prou gent, fotografs, metges, periodistes però sobretot roba neta i menjar. Vam carregar les motxiles, crec que prop de quinze quilos per persona, amb roba, sac de dormir, material de cordes i sobretot molt de menjar, per afrontar la secció estrella, creuar caminant la cordillera Darwin, que contavem ens podia costar fins a quatre dies. I sense encantar-nos massa, vam fer via cap amunt, amb la companyia d'una periodista, l'Ammy, que en algun moment vam pensar que es quedaria  enrera, però sempre tornava a apareixer. Amb ella vam compartir un pas de muntanya creuant una cresta que ens va oferir una vista brutal, sens dubte la millor instantània que han captat les meves retines, pics de pedra negra, llacs blaus, cascades entre llacs, herba i molsa que tenyien un estrat mitja que portava fins un bosc, el mar de fons... Però no ens hi vam entretenir massa, vam seguir creuant malesa fins arribar just a una tenda amagada que era el següent punt de control. L'Ammy va flipar, després va escriure meravelles de nosaltres (merci!).
En aquest chekpoint entravem al "Valle profundo" a través d'un rapel de setanta metres. Divertit a més de nit sempre és interessant. I després de veure el que tardavem en avançar, i convençuts que tots els equips tindrien el mateix problema, vam plantar la tenda i ens vam posar a dormir, crec que cinc hores.
Al matí  següent una mica seriosos per haver dormit tant vam seguir, creuant una gran vall, típica d'erosió glaciar, i quan al cap de dues hores des de l'altre punta miravem el camí fet, ni rastre de més equips. Començavem a ser conscients de que estavem anant bastant bé, al davant. Vam creuar un riu amb una forta corrent, amb l'ajuda de cordes... un mal rato però amb recompensa de cafè calent al final. I després amunt altre cop. Bàsicament el treking va ser això, durant tot el dia pujavem, per valls de turba, moltissimes preses de castors, boscos de progressió lenta, arrivabem a dalt els colls savent que la nit ens enganxaria de baixada i més o menys cada dia dormiem tres o quatre horetes.
L'últim dia per a mi va ser un calvari. El fet de portar sempre els peus molls i de no parar mai de caminar, a més que trepitjavem un sòl irregular, em va fer sortir butllofes a parts molt doloroses. A la base dels metatars, al talo (a banda i banda) i sota les ungles dels dits, que posteriorment he perdut. L'últim matí em queien les llàgrimes al posar-me les sabates. Pensava que després de tant d'esforç els meus peus podien impedir arribar a la meta. Per sort amb alguna cura improvitzada, amb el recolzament extra dels bastons leki, amb l'ajuda dels meus companys descarregant-me pes i amb molta concentració a cada pas, vaig aconseguir  tirar endevant, i a cada pas estava més convençut d'aconseguir-ho. Així va ser. L'ultima nit arrivavem al mar de nou, haviem creuat tota la Serralada de Darwin. Només quedava un tram per una cresta petita i erem a l'assistència.
S'estava ponent el sol, vam tumbar-nos a la platja i vam treure les últimes provisions de menjar, que feia un dia mig que racionavem. Vam acabar-ho tot, com si estesim a una hora del final. En Nick, aprofitant la calma del moment i la màgia del lloc, va proposar passar la nit allà per fer l'últim tram de dia, disfrutant de les increibles vistes de les que ens havien parlat els organitzadors. Però era massa macu. Vam sortir muntanya amunt ja que ja notavem la transició aprop, potser a tres o quatre hores. Pujavem i pujavem, i l'Stuart s'estrenyava, com si no coincidis. No falla, ens haviem relaxat i haviem tirat massa a la dreta. VAm rectificar i seguiem pujant, haviem de caminar pel fil de la cresta, i de cop, uns enormes tallats ens impedien seguir pujant. A més començava a nevar i a fer molt fred. La possibilitat de parar a dormir ja era una bestiessa, passariem massa fred, i progressar s'estava tornant cada cop més difícil. Al final després de recular i borejar els tallats, vam pujar per algun tram força vertical fins a sortir al cim més alt. Segons el mapa dos cims. A la realitat s'anaven succeint cimes que sortien per totes bandes i costaba seguir el rumb principal. Després d'una hora per allà dalt ja s'havien acumulat trenta centimetres de neu, amb el vent gairebé no ens podiem veure i la roba ja estava calada d'aigua. Vam fer algun intent de baixar, però erroni, fins que finalment vam trobar el bon camí i ja podiem veure les llums del final de la secció. Però ja exhausts, vam veure'ns atrapats al mig d'un panta on la progressió era lentissima, queiem a l'aigua podrida plena de merda de castor i ja sentiem l'olor a mar als nostres nassos. I finalment, coincidint amb la sortida del sol, després d'una fatídica nit acabavem el treking. Però no paravem, menjar algo i roba de kayak. Haviem de fer els cinquanta quilòmetres fins a la meta per proclamar-nos campions. I quan ja estavem a punt... la marina no ho va autoritzar per temporal de vent. Durant tres dies ens varen tenir a punt de fer-nos a la mar amb el kayak, però mai es va autoritzar. Tres dies al mateix lloc, amb la roba bruta de fluids de castor i amb menjar per una sola secció més. Tres dies de passar gana, de passar fred, de dormir sobre el terra fred, de tenir por amb els peus mig infectats i sense tractaments, sense res per netejar-nos... i això que lo més dur de la cursa semblava que havia acabat. I finalment ens varen rescatar amb un vaixell, però serien dos dies més fins a Punta Arenas, amb barco... passant fred, gana, brut... bé per sort ens van donar menjar al vaixell i a més de camí vam passar pel costat de la meta, on ens varen fer remar un quilometre fins al peu del glaciar, per creuar la meta, abraçar-nos, destapar una ampolla de cava (o sidra o algu així) i proclamar-nos oficialment campions. El lloc també era increible.
I així, cinc dies després d'haver acabat de competir, arrivabem a Punta Arenas. Havia estat pessat, però haviem compartit bons moments amb organitzadors i corredors, i al final haviem tingut el privilegi d'estar tranquils uns dies. Sense mòbils, sense telefons, sense tele... nosaltres tal qual. Realment haviem corregut una cursa salvatge i haviem passat per molts llocs per on gairebé ningú ha passat, i aquest ha estat el premi més valuòs que ens n'hem endut juntament amb els bons moments compartits amb els companys.

L'any pinta bé!

Després de quatre mesos intentant descansar i disfrutant moltíssim de la meva paternitat ha arribat el moment de tornar a posar fil a l'agulla i preparar aquest any que novament estarà plè de reptes.
Per començar tinc la sort de poder anar a correr un raid llarg, que és el que més m'agrada, a la Patagonia chilena. Aquest cop amb l'equip anglès Adidas-Terrex.  (www.patagonianexpeditionrace.com) Aquí en teniu un video per anar fent boca.

Després tocarà la Titan Desert, amb l'equip que ha guanyat les dues últimes edicions, Radikal Bikes; el llistó estarà molt alt, pels ribals, però sobretot pels companys de luxe, Marc Trayter i Joan Compte.
La pròxima, ja amb molts quilometres a les cames, seran les 24 hores de btt en solo de Finale (Italia), que enguany són Campionat del Mòn i on s'intentarà estar el més endevant possible.
I a l'estiu... qui sap, de moment l'Ironbike està al punt de mira, a més de moltes curses que sempre són divertides de fer, Cursa del Llop, Terra de Maquis, Somozas... i a veure si ens guanyem una plaça pel Campionat del Mòn de raids d'aventura.
El que més greu em sap aquest any és no poder competir en un Ironman. Tenia ganes d'iniciarme al triatló per la llarga distància, per allò del volum, però per falta de temps per poder-lo preparar en condicions ho hauré de deixar per l'any vinent, però si que intentaré estar en un Xterra.