Expedition Idaho Race (english version)

Last week, Stuart Linch, Jackie Boisset, Myriam Guillot and I, Albert Roca, were in Idaho (USA), to participate in the Idaho Expedition Race, a long non-stop race which Dave, an apasionated adventurer, prepared for us with the help of one of the best adventures races in the history, Mike Kloser.

The race covered 500miles, that we'd fight against fiveteen teams, like Team bonnes (one of the bests in USA) or Seagate from New Zealand, one of the bests in the world with Nathan Favae, Marcel Hagner, Sophie Hart and Nick Ross.

Like always the race started one day before, when we got the maps, and chose our way and ours strategies, to try to be on the top. This was in Kellog town, and we had seven maps one meter square in 1:35000 scale, and also four boxes of 200 liters to put all the stuff and food that we could need. Thankfully we finished soon, and we could sleep well, but the first day of the race, Jackie became ill, and we had to start the race without many garanties, but we knew that we'd try to push together as strong how we could.

The race started with long sections. Long bike, long trekking, long long bike, canoe and trekking, untill we could stop a cupple hours to sleep. In this first time we spent arround fivety five hours, and we just slept thirty five minutes in all of that time. We chose a good navigation decision at the start, and we were first since that moment. We were keeping the distance to the second ones until that moment, and Jackie, who was ill since the start, was getting better. Also we could sleep a lot in this first stop (something arround five hours) and then we restarted again, pushing hard. After that, Seagate saw how we were going away from them. We did another mountain bike, then a Survival Quest ( a race where we had to show our skills in many fun things, like light a fire, built a raft...) and then to the finish just were another bike, a trekking, a long kayak and the last bike. In thats last sections, we took a lot of distance to the second ones, and in the last trekking we were already the virtual champions, with more than eight hours of time. But we had to cross the finish line,yet, and It wasn't an easy thing. But finally, after cold, sleep, leg pain, illness, and a long, long race, we got it! But just for a while. We had thirty hours for rest, but then, on saturday morning, all the teams will restart together from that point to the finish line, in an easy ride, but like always, longer than we thought. Anyway, because on the top finish line we'd get our prizes: Finish together an adventure race, is allways a prize; finish in the first position, also a recompense for our work; to know that amzing beautiful country with their great people, amzaing Idaho and... the best finish line that who ever imagine in an adventure race, in the middle of a Beer festival, with music in live and a lot of people waiting us. Thanks for everything, expedition idaho race!!!

Expedition Idaho Race

Al nord dels Estats Units fent frontera amb la Columbia Britanica de Canadà i els Estats de Washington i Montana, trobem Idaho, un estat que en la seva part septentrional esta plè de muntanyes, llacs i paratges solitaris replets de vida salvatge. I és aquí on en Dave, un apassionat aventurer amb l'ajuda de Mike Kloser, vàries vegades campió del món de raids i probablement el millor corredor de la historia d'aquest esport, ens han volgut endinsar en un nou repte, un raid d'expedició de més de 700km. Com sovint passa en aquest esport, baixes d'última hora no va permetre que arribéssim a ser 20 equips a la sortida, per

ò entre aquests destacats equips com els campions del país Team Bones, els vàries vegades campions del món Seagate i nosaltres, Thule, també amb equip de luxe. El dia abans que tot comences, a la població de Kellog, ens varen repartir els set mapes de metre quadrat, escala 1:35000 que encabien tota la zona de la cursa, i un cop feta la nostra estratègia, va tocar emplenar bidons i caixes amb tot el material i menjar que necessitaríem durant aquest set dies.

El nostre equip partia com a un dels favorits per fer-se amb la victòria. La seva principal característica era el fet de ser un equip molt jove però de gent amb ja molta experiència i molt valida en totes les disciplines i orientació: Stuart Linch excapita d'Orion Health, campió del món i amb nombroso

s podis i primers llocs en competicions de primer nivell, com Primal Quest; En Jackie i la Mimi, que estan imposant-se des de fa temps a totes les curses per etapes i ara també a les non stop, i jo, Albert Roca, que després del meu pas a remolc de grans equips, em sortia l'oportunitat de participar a aquesta cursa amb ells.

I amb tot això varem començar la cursa, amb els ulls vigilant a l'equip dels , amb Nathan Favae, Marcel Hagner, Nick Ross i Sophie Hart.

L'inici de la cursa era senzill. Cinc grans seccions, vuit hores de BTT, divuit hores de trekking, vint i quatre hores de BTT, vuit hores de Canoa canadenca i una orientació de vuit hores més ens portarien a una parada per descansar. Arribar-hi no seria fàcil. Només de despertar-nos el dia que tot comencés, en Jackie patia un greu mal de panxa, que ens feia perillar el poder acabar la cursa: No!! Altre cop totes les il·lusions s'esvaeixen!! Però entre l'Stu, la Mimi i Jo ens en fem el càrrec, i ell amb la seva valentia, ho donarà tot per nosaltres sense dubtar ni un segon de que lluitarem per ser els primers. Ens el pengem de l'esquena

i optem per fer una cursa més intel·ligent. I només de començar tenim la nostra oportunitat. Una arriscadíssima decisió amb la bici ens pot portar o una hora per davant o atrapar-nos i portar-nos al fracàs! Però no podem seguir als kiwis, o sigui que... Ens la juguem... I encertem! En una bici inicial amb molt desnivell, molt corriol i molt alpina (bé molt rocky mountain), ens plantem a la primera transició dues hores per sota la previsió i amb un bon avantatge. I en Jackie aguanta. I així comencem el trekking, que ens ocuparà la següent nit i una mica mes. Correm gairebé una mitja marató per una planera via verda, antiga via de tren, i de seguida ens endinsem al bosc per començar a fer aquesta orientació que tant ens agrada de nit i al mig del bosc, sense camí, tirant rumbs... Lo millor dels raids, i mentre avancem i de tant en tant mirem enrera veus com petits fars les llums del equips que ens persegueixen.

Ja despuntant el dia arribem a la zona de rappels, sobre els llacs d'Stevens. Increïble, el lloc que somies trobar quan vas a les Rocoses i a sobre amb la llum de l'alba i neutralitzats per poder descansar quasi una hora, això si congelats. I a la que ens toca començar, allà estan els segons, que venen ni mes ni menys que a una hora, distancia que a partir d'aquí començarà a créixer.

Arribem a la transició i ens carreguem de menjar, roba i paciència per afrontar la llargíssima secció de bici que deu fer docents quilometres i acumular uns vuit mil metres amb gran part del recorregut per senders i arestes dels pics mes alts de la zona i altres per dins els boscos tancats de les seves vessants. Com pot ser, ni un quilòmetre una mica ràpid!! Quan al final trobem una mica de planer per rodar, resulta que ens adormim. Avui pararem trenta minuts en un càlid i acollidor lavabo públic. Però com sempre tot s'acaba, i després de molts puges i baixes, arribem amb il·lusió al següent canvi de disciplina.

Després d'una estona recuperant energia gràcies als hot dogs que ens preparen els amables i atents membres de l'organització, entomem una confortable canoa canadenca, que emplenem de queviures i ens fem a la mar! Bé més ben dit al llac, al voltant del qual es duran a terme les següents seccions. A la meitat dels quaranta quilometres de paleig hi trobem un jumareig, quatre balises d'orientació i un rapel que acaba amb caiguda lliure fins al llac, ideal per refrescar-se durant la calorosa tarda, que aviat s'esvairia donant pas a la nit, moment en el que deixàvem les barques i ens preparàvem per la següent secció, la última abans de prendre un descans. Uns inofensius deu quilometres de trekking ens ocuparen set hores! El motiu; no hi havia camí i ens va tocar navegar intuïnt el relleu sota els grans avets i embardissar-nos fins al coll. En aquell moment pensàrem que seagate hauria escollit millor itinerari, però la veritat era que no hi havia res millor. Ens plantàvem a la transició a les dues de la nit i amb temps per descansar fins a les nou del mati. Els nostres rivals no ho farien fins passades les cinc del mati, treient-los així un valuós temps per dormir que més tard trobarien a faltar.

A trenc d'alba ens aixecavem per ordenar un xic les nostres capses i preparar les bicis per afrontar la segona part del raid. Sortíem a les nou del matí, junt amb l'equip Seagate, en una etapa de cinc hores de BTT, que tenia de premi un descens per un corriol d'insomni de gairebé cinc quilometres. Vam arribar plegats al següent punt d'assistència, on faríem una dinàmica prova, anomenada "survival quest". Era una espècie d'orientació amb testos d'habilitat intercalats, com fer un foc, construir un raft, una camilla o fer una tirolina, en la qual aconseguíem suculents premis, beguda fresca, menjar i fins i tot un gelat. Aquesta secció ens ocuparia el resta del dia. Ja veiem el final del raid proper. La propera bici ens portaria tota la nit, i creiem possible acabar al dia següent les tres seccions que ens quedaven. Amb tot això, sortíem de la transició quan just els nostres perseguidors hi entraven. Una hora més a la butxaca. I així vam fer una bici molt bona, amb en Jackie cada cop més recuperat, amb una orientació ràpida i amb ganes d'acabar. Els somriures i les bromes començaven a ser lo normal entre nosaltres durant la llarga i suau baixada cap a l'últim punt de canvi abans d'acabar. Quedava una orientació a peu, un kayak i una última bici. Tot i que ja ens estàvem relaxant, ens vam haver de posar les piles altre cop en veure lo dur que seria el trekking. Calculàvem unes cinc hores, que acabarien siguent vuit, tot i que finalment vam imposar un ritme molt alt per estar a aquestes alçades de cursa. Durant tot el raid varem còrrer totes les baixades, planers i pujades de menys del cinc per cent, i fins i tot quan tocava caminar, volavem. I així vam fer aquest treking, aguantant el ritme corrent fins que a punt de tornar al punt d'origen, ja que era un bucle, ens varem trobar als novazelandesos. Ens vam parar, ens van donar la mà i ens varen dir: "congratulations, good job!" La nostra victòria ja només era qüestió de creuar la meta. Però encara quedava cursa. Al vespre agafavem els kayaks per fer una bonica remada de quaranta quilometres, primer sota la calma del crepuscle, aviat però entrada la nit amb vent i onades que ens mantindrien alerta i desperts esquitxant-nos la cara i ficant-nos la fred al cos quan paràvem. I finalment la última bici. Que era un llarga pujada i una llarga baixada, que ens costarien les tres últimes hores del raid. Pesades, pel fet que ja estàvem molt relaxats, però amb una gran recompensa. L'organització ens recolliria i ens albergaria en un apart hotel per recuperar forces. Però encara no s'havia acabat. Això passava a la matinada de divendres i encara quedava l' última etapa, el dissabte, en que tots els equips sortiríem en massa fins a l'arribada.

El divendres en jackie ens despertava a les 12 del migdia. Un gran plat d'amanida, pasta, pa, formatges, fruita, per acontentar una mica les nostres boques fartes de tanta porqueria. A la tarda migdiada fins a les set i per sopar unes hamburgueses de 1/4 quilo i molt de gelat. I a tornar a la realitat de la vida de raids. A la nit ens uníem altre cop a tots els equips, per acampar i prendre sortida al mati següent al final de la cursa, una espècie de passejada pels "Camps Elisis" però que ens costaria quatre hores de btt i dues hores de pujada per pistes d'esquí fins a la cima, a dos mil metres, on finalment, oficialment vam creuar la meta en primer posició! I allà ens esperava el millor final de cursa al que qualsevol dels presents ens havíem trobat. Arribàvem al mig de la festa de la cervesa amb un concert d' rock' n' roll en directe, barra lliure i les mirades d'admiració de tots els presents.

En total haviem completat els més de setcents quilòmetres d'expedició, durant sis dies de cursa. I va ser fantàstic poder estar creuant boscos, muntanyes i llacs, coneguent Idaho, amb aquests grandissims companys, amb el gran treball en equip realizat corrent al mes alt nivell, i poder disfrutar del gran tracte ofert per l'organització fent-nos més amens aquests dies de cursa tant durs. Let's Go IDAHO!!!

No-City Comunity: No-City & Albert Roca als EUA

No-City Comunity: No-City & Albert Roca als EUA: "L' equip de No-City està d'enhorabona ! Acompanyarem durant la nova temporada a un dels riders i ultra-fondistes més explosius de la com..."

"Dame más, dame más 24 horas más!!"

Esta vez toca publicar en castellano para compartir la experiencia con todos los compañeros del fin de semana. Y sí, esta vez tocaba Galicia. Cada año por estas épocas intento que toque y así puedo ir allí, ver a los amigos, disfrutar de la playita y del poco sol que tienen en verano, del pulpo a feira y de la estrella galicia; y esta vez como excusa unas veinticuatro horas de BTT.

El emplazamiento exacto de la prueba era en As Som

ozas. Este m

unicipio se encuentra literalmente en una de las esquinas de la península, donde los miembros del equipo Gallaecia de raids de aventura y sus colaboradores trazaron un durísimo circuito de onze quilómetros y doscientos ochenta metros de desnivel por vuelta, con subidas muy empinadas y bajadas bastante técnicas.

A las doze del mediodía del sábado los doscientos bikers que se congregaron allí, estaba

n detrás del arco para tomar la salida y... empezar a dar vueltas. Así que pistoletazo y que empieze la fiesta, y nunca mejor dicho, porque entre el publico, los participantes de categorías de relevos y los asistentes el ambiente fue increíble y además varios grupos de folk rock gallego amenizaron la noche, también bañada en cerveza. Pero esto fue algo que lejos nos quedo a los valientes que disputamos la categoría de 24h solo.

El ritmo de salida fue de infarto, entre otras cosas marcado por los corredores de cuatro relevos y los de la categoría individual allí aguantado. Personalmente rodé a un ritmo dos minutos más rápido por vuelta de lo que había planeado, pero me sentía cómodo y no quería que el primer corredor de la prueba, Alejandro Paleo, se me fuera mucho, porque mi intención era disputar la prueba, y a la vez no queria q

ue uno de los favoritos a ganar, Jaume Ribosa me pillara al cabo de las horas. Así que las primeras vueltas se acontecían rapidisamamente y las primeras horas pasaban volando, y suerte de mi gran asistente, Leslie, que me rellenaba los bidones y me recordaba que los seres humanos tienen que comer... pero y solo estaba pendiente, a cuanto van, a cuanto voy... y la respuesta siempre era:"no sé... diez minutos, dos o tres, uy! mucho!; o alguna cos

a así. Y claro yo le daba a los pedales hasta que a las ocho horas me pararon y me

dijeron: "come pasta que vas primero a más de una vuelta". Por detrás venia Jaume. A partir de allí intenté bajar el ritmo, pero vi que él seguía peleando y yo pensaba que me iba a apretar durante la noche, o sea que intenté darle más fuerte en ese momento para intentar coger más margen, y así me pasó parte de la noche, que compartí con compañeros, no sé si de sufrimiento o de disfrute. Y así fue como volvi a llegar a Jaume Ribosa, con el que compartimos las últimas vueltas hasta casi salir el sol. Fue en ese instante

cuando me confeso que iba a parar un largo rato, vigilando solo al tercer clasificado, Joan Clopés. En ese momento me costaba encontrarle sentido a seguir dando vueltas. Con el primer puesto asegurado y con rozaduras en la parte del cuerpo que se apoya sobre el sillín, decidí tumbarme un rato y tomarmelo en calma. Seria cosa de las siete. Y así fué, hasta que al rededor de las dos apretaba el sol y decidí dar una última vuelta por placer, para despedirme de ese circuito al que dí veinticinco vueltas y para poder cruzar la meta con los brazos en alto celebrando la victoria, que siempre cuesta conseguir, y dar un besazo a mi "asistencia" Leslie, que tanto se desvivió por mi durante el fin de semana.

Así pues, me voy como siempre satisfecho de la carrera y de la escapada a Galicia. Contento de terminar entero, de disfrutar, de conocer gente nueva de ver de nuevo a gente que ya conocía y de compartir momentos en carrera con ellos y agradecerles a todos sus ánimos y su companyía, entre ellos a la dedicadísima organización a la qu

e felicito por su éxito.

Personalmente además, este era uno de los objetivos dentro de la preparación para mi próxima carrera, el raid "expedition idaho" en Estados Unidos, que tengo el honor de correr con uno de los mejores equipos del mundo, Thule, con Jackie, Mimi y Stuart Lynch. Tres fueron los objetivos que marqué de camino a Idaho, y tres han sido las victorias que conseguí. O sea que ya puedo decir que la preparación ha sido un éxito y que voy a correr

el que sea probablemente el evento más importante del año en las carreras de aventura en un estado de forma muy bueno y con la seguridad de haber hecho bien el trabajo. Muchísimas gracias a todos los que me habeis acompañado en estos meses y a los que me animáis haga lo que haga. Espero que me sigáis en esta próxima cita que empieza en diez dias: www.expeditionidahorace.com

La Cursa del Llop a Temps d'Aventura

Ja teniu aquí l'enllaç del programa de la Cursa del Llop que varen emetre a Temps d'Aventura.

Pels que sou de fora o no l'heu pogut veure!

http://www.esport3.cat/video/3641170/poliesportiu/Cursa-del-Llop

Récord absolut a la Cursa del Llop

Després de mesos de preparació direcció al raid Expedition Idaho http://www.expeditionidahorace.com/ , aquest cap de setmana tocava un dels objectius intermitjos per veure que tal assimilavem els entrenaments i la veritat és que la valoració només pot ser boníssima.

La Cursa del Llop és una prestigiosa cursa multidisplinar de dos dies de durada que te lloc a les terres de l'Ebre. El premi perseguit pels seus participants és la preciada plàtera del llop de nou-cents grams de bronze banyada amb plata només accessible a aquells que completen totes les probes del cap de setmana en el temps previst. Però els aspirants a llops, a més, comparteixen terreny de joc amb especialistes en cadascuna de les probes, ja sigui perquè fan tan sols una de les modalitats o formen part d'un equip de relleus.

Tot començava a Tortosa amb una marxa cicloturista. Cent vuitanta quilòmetres entre els Ports i el Delta que miravem de passar ràpidament i sense massa desgast per afrontar la resta del dia. Al final 5h28' i sisè de la general amb 1700m de desnivell. I comença l'estrés. Una hora per prendre una refrescant dutxa d'aigua freda, menjar una mica, beure molt, ficar-se la roba de Rondo-Team i a còrrer. Recordava una etapa especialment dura de l'any anterior, així doncs vaig sortir amb molt de seny, xino xano, deixant marxar al primer grup. Però aviat vaig entrar en cursa i vaig començar a apretar. Vaig posar el pilot automàtic, el pulsòmetre clavat a 160ppm i llavors vaig poder anar avançant gent. Tant és així que al punt més alt m'anunciaven que ocupava la cinquena posició! Després d'una dura baixada i un llarg troç de pla asfaltat, amb la visita d'alguna lleu rampa als ísquios, vaig arribava a l'Ampolla havent perdut només un parell de posicions i amb una crono de 3h02' en els 32km de cursa de muntanya amb més de 800m d'ascens. Un bany al mar, deu minuts prenent el sol, entrepar de pernil, roba seca, xaleco, pala i a tornar-hi! Sense adonar-me'n estava sobre el flamant Surf-Ski Epic que el piragüisme del Club Natació de Banyoles m'havia facilitat. La sortida va ser ràpida, no vaig poder aguantar l'onada del primer, però al final vaig poder palejar a bon ritme i completar l'última secció del dia de 16km en kayak de mar en segona posició amb un temps de 1h32'. I el millor premi, l'arribada a la platja de riumar il·luminada per una màgica posta de sol.

Recollir el material i sopar de germanor amb tota la manada de llops, per compartir l'experiència del primer dia, i mentalitzar-nos per la segona etapa, era el que ens quedava abans de ficar-nos al llit per dormir cinc horetes i començar ben d'hora el diumenge.

I tal dit tal fet, a les sis del matí, completament tapats per evitar l'atac dels mosquits, ens disposavem a remontar "lo riu" desde Deltebre a Tortosa, total 24km que es van poder completar en 2h38' i en tercera posició. Va ser una secció bonica, però amb uns petits problemes tècnics que em varen fer perdre uns quants minuts, vaig haver de parar fins a sis vegades per treure algues enredades al timò de profunditat, però en fi... coses que passen. Entre tant ja haviem arribat a la secció estrella de la cursa, l'espectacular pujada al Caro. Com va dir l'Enric (organitzador de la Cursa del Llop), és una mitja marató com qualsevol altre... però puja! I sí, sí, puja tant com 1100m per una revirada carretera asfaltada. Aquesta part del trofeu, és la més professional amb presència de grans atletes com Agustí Roc, amb unes cronos de vèrtic. Per mi d'entrada l'objectiu era sobreviure fins al km 10, llavors al trobar-me en carrera, vaig pujar el ritme però sempre amb el cap a l'última prova, la volta als ports amb BTT. Al cap de 2h17' ja estava a dalt, i al cap de dos minuts ja estava vestit de ciclista, per rubricar el cap de setmana.

I així, després de més de quinze hores acumulades d'activitat intensa, em tocava competir en el meu medi natural, la bicicleta de muntanya. En donar el tret de sortida vaig intentar aguantar al grup del davant, però aviat vaig veure que no tenia tanta força a les cames. M'ho vaig replantejar i vaig baixar a un ritme que em fòs cómode i esperar a veure si més endevant podia apretar un xic més. I al cap de dues hores, en entrar a un corriol tècnic, entre pla i baixada, vaig començar a moure les cames amb facilitat i la progressió va ser sorprenent fins i tot per mi. Vaig remontar fins a vint posicions, i a quatre hores del final de la proba, però ja sabia que aguantaria el ritme. Va ser una sensació brutal, i a més pensant... com pot ser el cos humà capaç de donar aquest rendiment amb tot aquest tute? Però buenu, senzillament vaig acabar disfrutant molt, posant-me dret i apretant a tope les pujades, rodant al màxim amb pla i finalment sentenciant la proba entrant a meta amb un temps total de 21h10', el millor registre de la proba completa fins al moment, en dinou edicions, i tot i que encara estan lluny de les vint que volia intentar baixar... crec que a vegades ens marquem objectius sense saber si els podem assumir, però que en l'intent de la seva consecució donem el millor de nosaltres mateixos.

Així doncs així acabo, un increible cap de setmana disfrutant de les Terres de l'Ebre, de la seva agradable gent, l'espectacular organització, els nombrossos companys que ens hem recolzat i la increïble afició que ha animat al màxim als llops, i content d'haver pogut aconseguir la plàtera un any més.

Tota la informació a www.cursadelllop.com

Tot a punt per "La Cursa del Llop"

El proper cap de setmana participaré en les terres de l'Ebre a la dinovena edició de la Cursa del Llop.
Aquesta proba és coneguda per la seva duresa. Durant dos dies els valents que es volen fer amb la preciada platera del llop han de completar les diferents seccions que componen la proba. Consta de 190km de bici de carretera, 32km de cursa de muntanya, 16km de kayak de mar el dissabte i per diumenge 24km de kayak a l'Ebre, mitja marató corrent (21km) però amb 1100m de pujada fins a la cima del Mont Caro i la volta als Ports de Besseït amb BTT (110km). A més, enguany, tinc el repte de completar el recorregut complert en menys de vint hores, d'aquesta manera establiria el récord de la proba, però s'haurà de veure si és possible.
En qualsevol cas la preparació ja està feta. Només falta agafar els trastos i anar cap a Tortosa, posar-se sota l'arc de sortida i esperar a que diguin: "Ja!"... i gas!!
Més informació: www.cursadelllop.com

Per terres de maquis

Al final de la guerra civil espanyola un grup d'homes antifranquistes mantenien la lluita en solitari desde la clandestinitat, amagats a les muntanyes, eren maquis!
Aquest passat cap de setmana i amb l'excusa dels maquis, s'ha dut a terme la volta al Bages amb BTT, creuant indrets on aquests s'amagaven i així poder simbolicament esdevenir-ne un d'ells, superant aquest repte de gran duresa amb un total de 230km amb 7.000m d'ascens repartits en dues etapes.
Entre el gran nombre d'atributs que es poden donar a aquesta cursa, el que més s'ha de remarcar és que s'ha de seguir el track del GPS, que és amb una alta resolució i acuradíssim, i que ens guiarà pels més de 150km de corriols que la converteixen en una espècie de parc d'atraccions per la bici de muntanya, bé sinò fòs perquè la força de les cames no és eterna i al final també dessitges poder fer uns metres de pista o carretera. Però bé aquí està el repte.
El dissabte la cursa va ser tranquila. Ens varem ajuntar un grup d'una desena de corredors i varem anar fent a un ritme que a priori semblava tranquil però que ens va acabar passant factura al final de les més de vuit hores que ens va portar al grup de davant (però fins a catorze hores als últims). El companyerisme va ser excelent, amb el grup quan podiem parlavem, a vegades no podiem..., fins als últims vint quilòmetres en què es va obrir la beda i va tocar apretar, en el meu cas per arribar amb un grup de tres al davant.
La meta estava en una casa de colonies prop de Castellnou, on varem poder recuperar-nos i preparar les nostres màquines pel dia següent.
A dos quarts de vuit del matí sortiem en la segona etapa, que ens portaria a recorrer 105km més. Ja d'entrada el ritme marcat per la sortida va ser més alt, alguns me'n donen la culpa. El cas és que per evitar que em posessin entre les cordes als últims quilòmetres vaig decidir marxar sol i així va ser practicament des del quilòmetre trenta. Vaig tenir bones sensacions rodant molt ràpid ens els planers, lleuger en els corriols i sense errors significatius en el seguiment del track del GPS. Així doncs creuava l'arc d'arrivada amb un total de 14h35' , vint-i-quatre minuts per davant del segon i tercer classificats.
I què mes dir d'aquesta cursa... Ho té tot! Exigència física, orientació, alt nivell tècnic, bons companys, organització impecable, llegat històric... Així que ja ho sabeu, a buscar un GPS i a entrenar per l'any vinent, que això és el futur!