Pura vida, pura locura!

El passat 2 de desembre començava al poble fronterer La Unión, entre Costa Rica i Panamà per la part del pacífic, el Campionat del món de raids d'Aventura.

Sortiem en un dels favorits, Thule adventure Team, compartia equip amb Stuart Lynch (Stu) i amb en Jacky i la Mimi. Tots ells campions del món en edicions anteriors i anciosos per repetir.

La carrera es presentava dura, 250km de kayak repartit en tres etapes, 400 de bici i 200 més a peu.

Després d'uns sortida tipu lemans fins a les bicis una mica estressant, vam necessitar un parell d'hores en agafar el ritme i posar-nos líders. Una posició que no volíem deixar. Vam començar a treure distància als altres favorits, Seagate i Silva. Més enrera molts més equips que sempre apreten; vidaraid, adidas, tecnu...

Vam començar el kayak de nit. Baixar un riu i creuar el Golfito. Unes platges verges increïbles. El total de la secció eren 65 km i els kiwis de Seagate no van deixar perdre la remada apretant fort i atrapant-nos. Treient-nos uns 20 minutets que els recuperariem ràpidament en el següent treking. Començava un estira i arronça entre nosaltres. Al següent kayak, també de uns 70km, entomavem el lideratge de nou, gràcies a una magistral orientació de l'Stu de nit entre manglars i controlant les mareas.

Vam sortir amb bastant avantatge cap a la següent bici (100km), que tenia una sorpresa a la meitat. El Superman de Osa. Una tirolina fixa de 2km!!! A 120km/h, increïble. Però no hi havia temps d'entretenir-se. Vam pedalar tota la nit mentalitzant-nos per l' etapa reina que vindria després. Però poc abans de la transició una balisa que havia estat robada ens va fer perdre prop de dues hores. Pràcticament l'avantatge que havíem guanyat a Seagate. Així doncs ens plantavem a la parada obligatòria de mitja cursa. 4h entre preparar trastos i intentar dormir-ne un parell. Fins aquest moment, després de tres nits enteres no havíem dormit gens.

Ens vam llevar com si no haguéssim fet res les hores anteriors i vam iniciar el llarguíssim treking que ens costaria gairebé 40 h, que començava amb l'ascenció al Chiripo (3800m) on preniem una cresta que ens mantenia durant més de 10km per sobre 3000, amb condicions dures, vent, fred i tormenta. I de nou un problema trabava el nostre ritme. A en Jacky no li sentava bé l'altitud i havíem de relentitzar molt el ritme, així ens va atrapar Seagate. Estàvem preocupats, la nit va ser llarga i temíem que no es recuperés. En arribar al refugi del Lamo una altre equip ens va atrapar, el Columbia vidaraid. Però després d'una sopa calenta i 30' de siesta (mentre els nostres rivals en dormien 2) el mateix Jacky manava la presa per continuar!! Perfecte!! 1500m de baixada amb moltíssima pendent per un corriol tallat a matxet, enfangat i de pura jungla. Ens va costar els peus, després d'això mai van ser els mateixos, però tornavem a ser primers. Una llarga i lenta progressió per corriols d'indígenes que ens permetien creuar algun poblat i veure com aquesta gent sobreviu sense res semblant al que tenim nosaltres. Anavem directe al control mèdic on ens referien una mica, però abans, novament, els kiwis ens passaven de nou i ens treien força temps. Finalment arribàvem a la transició de bici. Semblaven 4h de tràmit però com sempre es va complicar. I seguíem perdent temps respecte Seagate. I després de la bici ja venia la recta final! (De dos dies). Ens pujàvem al ràfting del Pacuare, un dels top 5 rius al món per fer ràfting! Increïble, cabal i ràpids al mig de la jungla! I tot i l'espectacularitat de l'escenari, i el fet que fos durant el migdia, els nostres ulls no podien evitar clocar-se. Així doncs vam decidir dormir al ràfting dos i dos! Si, si, alguns dels ràpids més exigents que mai hem fet dormint a la barca! I sense despertar-se! Però una grandíssima estratègia pel que ens tocava fer després. 18h de kayak! I en arribar a la transició, allí els trobàvem de nou. Seagate dormint esperant-nos a la bora a punt d'embarcar, imagino que pensant que haver dormit els donaria avantatge, però nosaltres també ho havíem fet sense perdre temps! Així doncs canvi rapidíssim i al sortir venia Columbia amb ganes d'apuntar-se a la festa... Però no vam donar opció ni a uns ni a d'altres! Vam sortir impossant un ritme fort i continu. Durant 6 hores no vam parar de remar, fins entrar de nou als canals de Tortuguero, on acompanyats de centenars de cocodrils vam tornar a clavar una orientació difícil i per fi vam obrir distancia per estar còmodes al damunt de la classificació! Prop de sis hores havíem tret als perseguidors amb la feina d'aquella nit. I de nou transició i a peu, i amb ganes de sentenciar, espectaculars 18km corrent que ens vam fotre amb els peus acarnissats, però sense fer-los ni cas. Reviem la notícia al final de la secció de la retirada de Seagate. Una pena després de la lluita que havíem tingut! Però ja amb un còmode avantatge preniem les bicis per fer la última secció decisiva. Una secció fàcil, llarga, on en principi ens podríem haver relaxat i disfrutar la cursa que ens faria "campions del món". Em queien les llàgrimes d'emoció a les primeres pedalades. Però no seria tan fàcil. Passada la mitja nit, a poc més de 30km del final, en Jacky començava a delirar. Era molt l'esforç acumulat, molt poques les hores dormides i les ganes d'acabar feien que ens relaxessim i no ens cuidessim tant. Això va provocar un daltabaix fisiologic a en Jacky que el va portar a un estat de gairebé transit. No ens reconeixia, no volia córrer, no sabia que feia allà. La nostra feina va ser molt dura. A nivell emocional la seva parella, la Mimi estava molt tocada ja que era impactant veure a en Jacky en aquell estat. A nivell físic pràcticament vam colocar-lo sobre la bici i el varem aguantar un per cada costat i empènyer. Ell ens mirava rient, sense moure ni un dit, sense saber on anava ni perque. Vam arribar a pensar que s'esvaient els nostres somnis, però gràcies a un infalible treball d'equip vam arribar a les dues ultimes proves, pràcticament de tràmit. Un canopi, amb unes 10 tirolines entre arbres i un ràfting fins a meta. Els últims 100m van ser molt intensos, en Jacky començava a saber on erem i ens agraïa amb la mirada la feina que havíem fet per dur-lo fins allà, igualment la Mimi. La gent ens animava, ens feia sentir grants, i ja de fons es perfilava l'arc d'arribada. Les llàgrimes ja no s'aguantaven. I en el moment de creuar-lo ens vam fondre tots en una abraçada, ja com a campions del món.

Vull agrair a en Jacky i la Mimi per haver confiat amb mi com a primera opció, a l'Stu per haver-nos dut sempre pel bon camí, a la quantitat de gent que ens ha animat en cursa, els locals, l'staff, la premsa, als seguidors de fora que ens heu seguit desde casa, però sobretot, sobretot a la Leslie, que sempre m'empeny a tirar endevant i que amb els nostres fills preciosos fan que la meva vida sigui una autèntica aventura que m'encanta viure!

Challenge Maresme

 Ahir vam acabar la temporada de triatló a Calella. Quedava el campionat d'espanya de llarga distància, que enguany era la Challenge.

Era un Ironman que mai m'havia cridat massa l'atenció, pel recorregut pla de la bici, i que gràcies al Prat-triatló he pogut tastar jo mateix i endur-me'n una sorpresa. La bicicleta té un encant especial, tota l'estona prop del mar i la N-II sense transit guanya molt.

A més la proba tenia per a mi, a part de les aspirations personals ( que sempre són ambicioses) les aspiracions "familiars". La meva recent esposa i mare dels meus fills Leslie, debutava en triatló, amb la incògnita de saber si seria capaç de sortir de l'aigua.

Així doncs, amb el dorsal de PRO, a la primera sortida comencem la natació. Surto barallant-me per ficar-me al mig del merder, i aconsegueixo quedar-me al mig d'un grup els primers 1000 m, em penso que estic enmig d'un grup bo per baixar de la hora a la natació però mica en mica em vaig quedant sol. I vaig intentant pujar-me als carros que van passant, primeres dones, primers de grups d'edat (això vol dir que m'havien tret 15') i passo la primera hora i encara no he girat l'última boia. Total, surto de l'aigua amb gairebé 1h 20', i la moral per terra. Però bueno, la festa acaba de començar.

Pugem a la bici que és lo meu. Surto com sempre, a recuperar posicions, i vaig tirant, gairebé a 40 de mitja, però les sensacions no són bones i mica en mica vaig veient baixar la mitjana. Però la meva preocupació també es una altre, espero en candeletes creuar-me amb la Leslie, a veure si ha superat la primera proba de 3800m nedant. I així és, la veig i m'entra un sentiment de felicitat i tranquilitat. Intento apretar, però no hi ha gas. De cop començo a notar vent i ja no vaig ni a 30, i penso a veure si després del giro em poso a 40... Però encara noto mes vent. Vaig menjant pero cada vegada em costa més pedalar, comença a ploure, a diluviar, les rieres del Maresme a rebentar. Poso el peu a terra, plego! Però per 20km que em queden decideixo anar a poc a poc cap al box, millor lloc per plegar. La primera meitat de la bici m'havia sortit a 2h30' i en la segona portava mes de 3h! Així que per fi, arribo al box! Em posaré roba seca i plegaré. Però algo m'empeny a seguir. Em poso les sabates i començo a córrer. Passets curts, mala cara, però mica en mica, alcem caderes i comencen a sortir els mils per sota de cinc. Passo la mitja marató a 1h38', però al quilòmetre 30 em paro. Ja se que els meus companys del Prat han arribat, els tres que havien de puntuar. El campionat d'espanya estava guanyat, i jo ja estava tan fora de temps que no tenia ganes de continuar. Acabava de veure a la Leslie començar el marató, així que vaig decidir esperar-la i acompanyar-la al menys la meva última volta. Amb 10' la tenia allà. M'arribava plorant, dient-me, "no puc!". Unes punxades al genoll no li permetien amb prou feines caminar. I en aquell punt va decidir abandonar. La vaig acompanyar un troç i li vaig dir "jo també plego". S'estava esvaint un somni, un objectiu que feia temps que portàvem al cap, tot i les dificultats de preparar-lo bé entre cassament i viatge de noces amb els nens...

El de la Leslie s'havia acabat. I el meu? Em passava més d'una hora del meu temps en Ironman, que jo ilús de mi volia rebaixar  així perque si. Però veia als ulls de la Leslie la desilusió per no haver pogut acabar, i jo perquè no corria? Perquè no volia! Això m'inquietava, el combustible hi era, el comburent també. Faltava la guspira, fins que un espectador incondicional que sempre anima als del Prat, que no conec personalment, però sempre el veig, em va cridar

enèrgicament  "Roca! No plegués ahora! Pensa que per això entrenas!" Vaig començar a trotar, i va afegir "ahora llegas con el corazon", i així va ser, una hora després creuava la meta amb 11h15'. No estava content, però havia acomplert la norma bàsica de les curses llargues: acabar, si el cos ho permet.

Així doncs a aquesta decepció li podria donar 1000 excuses, però com diuen, les excuses són com els pets, tothom en pot tenir i totes fan pudor. Només aprendre que els objectius s'han de creure i s'han de perseguir amb intensitat i perseverància.

I sinò que li preguntin al company del Prat en Richard Calle, que ahir va entrar a l'Olimp dels Ironmans amb un temps de 8h15', increïble!

Iniciació als triatlons de llarga distància

Després de gairebé un any fora de joc, hem tornat a arribar a lluitar pels nostres objectius amb prou bones condicions.

Després de la Titan Desert de l'any passat, on vaig arribar amb una passada de voltes important, em vaig bolcar al cent per cent a reconstruir una casa xafada que vam comprar amb la Leslie i a ampliar la família. Han estat uns mesos durs, de molta feina de veritat, que encara no està acabada, i condicionats també per un accident que al final ha tingut conseqüències menors però que hagués pogut ser molt greu i que em va tenir més d'un mes en repòs absolut (del llit al sofà). Del maig al gener vaig acumular uns cinc cents quilòmetres en bici i unes deu hores corrent i tot això rematat per un repòs absolut, i la por a una pèrdua important de qualitat de vida. Però a la vida les coses passen i ens pot passar de tot. Res es permanent, i es en aquests mals i difícils moments on t'adones del que realment importa i que al final els que queden al teu voltant son els que de debò t'estimen. En fi, prou de romanticisme. De seguida vaig acceptar la meva condició això si, amb la condició de que si m'aixecava era per volar més amunt. 

Ja tip de veure com els raids s'acaben de morir, o els acaben de matar, i ressignant-me a passar als ultra-trails, ja que necessito els genolls per treballar, vaig posar-me al cap els triatlons. Bé més que triatlons Ironmans. La fita, còrrer al menys una vegada a Hawai.

El primer que vaig fer va ser buscar mitjans i optimitzar els que ja tenia. El club de triatló C.N. Prat-Triatló va apostar per mi a cegues, donant-me la possibilitat de representar-los en varies probes del calendari i així acumular experiència. I la indispensable col·laboració d'en Josechu Roel, posant rumb a aquest vaixell cap a Hawaii.

El principi va ser molt dur. Uns duatlons de muntanya que es resistien. No podia agafar el ritme i tampoc volia donar massa excuses. Però la última proba d'aquest calendari ja em donava esperances. Una punxada a tres quilòmetres de transició de bici a còrrer, m'impedia quedar per davant del vintè lloc, però molt bones sensacions.

Paral·lelament aprenia a nedar, ja que abans de gener no ho havia fet mai amb regularitat i a tornava a fer series de pista a peu. Ambdues coses m'agraden bastant, sempre el mateix decorat vigilant el crono...

Així doncs la següent fita era el doble olímpic de l'Ebre, que seria el meu debut en triatló i em serviria de preparació per l'Ironcat.

Quins nervis abans del debut. Mai m'havia posat un neoprè per nedar. Podria dir que la primera vegada va ser a Sant Carles de la Ràpita.. Després de recollir els consells de'n Dani, en Ricardo, en Serxu, l'Edmon i la Barbara, companys del club i de furgó ens varem tirar a l'aigua per nedar la secció escurçada de 1500m. Les sensacions no podien ser pitjors. Patades per tot arreu; el pit apretat pel neoprè, algun traguinyol d'aigua salada, desorientació... però vam sobreviure, i en 26 minuts ja ens estavem canviant per pujar a la bici... i quina bici. Vaig sortir prou fresc de l'aigua i només de sortir a avançar gent! Però n'hi havia tres o quatre que es resistien a quedar enrera. Fins al cap de 30 minuts no vaig agafar el meu ritme d'avançaments seguits, i es que al final vaig recuperar 110 posicions a la bici i sense cabra! ideal pel circuit. I arribava amb por a l'a peu, però allà vaig recuperar encara unes posicions més. Vaja, al final un bon regust de boca en el debut. I ja conscient de que començava a estar fi, a carregar per l'Ironcat.

Un parell de setmanes de molt de volum i a intentar millorar tècnicament, la natació i la bici acoplat.

I al final va arribar el gran dia!!!

Amb els trastos, una bici, neoprè i casc deixats, amb tota la família i fotògrafa inclosa, cap a l'Ampolla. Posar dorsals, sopar bé, descansar el que es podia... i per fi, després de tot el rollo que us he fotut per recuperar el temps perdut sense haver escrit res al blog, i posar-vos una mica al dia, l'event que m'ha tornat a despertar les ganes d'explicar-vos coses. L'IRONCAT!

A les 7 del matí es donava la sortida del triatló de llarga distància amb més història de la península. 3800 m nedant, que altre vegada vaig petir, sense ritme, incòmode massa llarg. Esperava baixar de l'hora, per referències entrenant a piscina, i me'n vaig anar deu minuts per sobre. Però bé, ja venia el que més m'agrada... la bici!! Sis voltes a un circuit de 30km per completar els 180km totals. Bastant planer però amb presència d'un vent que s'anava envalentint a mida que passaven les hores. La meva gestió amb el menjar i veure va ser molt bona, a més acoplat a la cabra també vaig avançar varies desenes de triatletes, més de cent. Això vol dir que sóc bon ciclista, però també mal nedador. Els 20 minuts que em separaven del podi, ja no els recuperaria. Sí, sí, era el primer Ironman però volia estar al podi!!! Al final el cinquè millor temps. I altre vegada amb por a afrontar la carrera. Una periostitis no m'havia deixat acumular el volum que hagués desitjat per afrontar la marató final. A més era el meu primer marató. I com sempre, la sortida a peu, bonissima, sensacions bones, ritme ràpid de 4'15-4'30', fent les dues primeres voltes a 32' pelats. Perquè clar, una cosa que té l'Ironcat és que voltes tota l'estona. I el marató son 6 anades i tornades de 7 km pel passeig de l'Ampolla. La 3a i 4a volta se'm varen atravessar. Un flato terrible em va enganxar i no em deixava còrrer. Em feia caminar. Cada volta passava pel davant de la Leslie i els nens i en certa manera m'animaven a seguir, bàsicament per acabar ràpid i estar amb ells, i em va saber greu passar caminant i amb mala cara. Vaig cridar a la Leslie i li vaig dir que estava fotut. En certa manera també em va donar força. Val que el cos no aguanta, però el cap és la barrera a trencar. Com arreglem el flato? menjant i bebent. Doncs es el que em disposava a fer. I de cop vaig veure que potser no baixava de les 10 hores. Va ser quan em vaig decidir a adreçar la situació. Quan vaig tornar a passar per davant la Leslie li vaig dir, aneu a meta, em veureu baixar de les 10 hores. I així doncs, no se d'on vaig treure les forces, però vaig còrrer les últimes dues voltes, 14km, per sota de 5'/km, i finalment em plantava a meta amb 9 hores 48 minuts i 00 segons. Una marca que molts firmarien, amb la que jo em conformo i em sento orgullós però perque ha estat el primer i que intentaré fulminar en el pròxim triatló de llarga distància pla

que corri, que sembla ser que serà la Challenge del Maresme a l'octubre!