Em trobava a l'extrem sud del continent americà, com a membre de l'equip Adidas Terrex Prunesco, juntament amb la Sarah, en Nick i l'Stuart, a punt de viure una aventura "salvatge" per les terres on no fa tant pensaven que s'acabava el planeta.
Amb els ulls oberts com plats, li deia a en Nick que allò era com viure un somni. L'organitzador Stejpan Pradisick, ens explicava en que consistiria la desena edició del Patagonian Expedition Race. Serien simplement sis seccions, dues de cada disciplina. Sortiríem de Punta Arenas cap al sud amb bicicleta per una pista molt ràpida durant setanta quilòmetres; després prendríem el kayak per creuar l'Estret de Magallanes setanta quilòmetres amb un porteig al mig, per creuar la illa Dawson, de deu quilòmetres (sí, sí, amb el kayak a coll).
Un cop acabada la travessa, desembarcaríem a Tierra de Fuego, per fer un treking de setanta i escatx quilometres més per boscos patagónics per prendre la bici i creuar cent quaranta quilòmetres de pampa per arribar a la secció estrella: un treking de més de cent quaranta quilometres per creuar la Serralada Darwin, amb quatre passos de muntanya i quatre creuaments de riu amb aigua fins al pit entre glaciars, pics i fiords. I ja per acabar cinquanta quilómetrets més de kayak pel canal Beagle per creuar la meta finalment al fiord Pia,
davant un amfiteatre de gel.
Ja amb tota la informació i els mapes de la cursa, va tocar el pitjor i més important dels raids. Preparar tota la logística perquè no ens faltés de res enlloc. Repartir roba, sabates, menjar entre les cinc bosses d'assistència que teníem en funció de la nostra estimació de temps per secció. Contàvem uns set dies per acabar la proba.
Així doncs a la tarda del dia zero, després d'entregar les bosses a l'organització, ens disposàvem a dormir una estona per arribar en condicions a la sortida que es faria a dos quarts de tres de la matinada! Donaven l'excusa que era per començar a creuar l'estret abans de les sis.
Així doncs, tot va ser molt ràpid, despertar-nos, carregar-nos la motxilla, pujar a la bici, posar-nos sota l'arc de sortida i gas!!! allò semblava una cursa social de carretera, les cames inflades i tot just portavem deu minuts. Per sort els ànims es varen anar abaixant, i a la primera rampa vaig mirar als costats i només hi havia els meus companys: Apretant fort la Sarah, novazelandesa i al darrera ja es començaven a veure les llums dels frontals una mica lluny. Així doncs en menys de tres hores ens puliem la primera secció del raid i en una transició bastant ràpida sortiem amb els kayaks en primera posició direcció a l'illa Dawson. Una distància de trenta quilòmetres a mar obert ens separaven del temut porteig. I palejant a bon ritme sota la llum de l'alba i la fressa del mar, en aquell paratge on es troben els dos grans oceans de la terra, vam arribar a la costa d'aquesta illa. Vam tenir la sort de ser dels pocs civils que s'hi han pogut passejar, ja que el govern Xilè la té tancada. Va ser on vam descobrir el que vol dir que no hi ha camins. Ens varem lligar el kayak amb uns estreps i estirant com burros, bosc i turba a través, i aprofitant els dos llacs que vam trobar de camí, i superant un coll de cent metres d'ascens i un troç de bosc tancat i embardissat de cent metres (que ens va costar una hora superar) varem aconseguir arribar de nou al mar, a un fiord que ens treuria de les entranyes d'aquella remota illa, travesa en la qual gaudiriem de la visita d'un tímit dofí.
Així doncs ens quedava un tram de mar de trenta quilòmetres més després de passar pel segënt "check point". Eren les quatre i tot i la nostra insistència, la marina de Xile no ens va autoritzar a creuar la resta d'estret. Així doncs es parava el cronometre fins al dia següent a les sis. Podriem secar roba, i dormir, però no menjar massa, ja que no estava en els nostres càlculs parar la primera nit, per sort havia posat uns advocats i un pa de pita a la motxilla i va ser el nostre sopar, que en aquell moment ens va semblar un gran banquet, i de postres un xiclet. Ja amb la tenda muntada veiem arribar al segon equip, els americans Gearjunkies, a més d'una hora i mitja i al cap de dues hores els equips anaven arrivant en comptagotes.
Després d'una impressionant dormida, que ens va passar a tots volant, senyal que haviem descansat, vam tornar a pujar al kayak i ens vam posar a remar cap a la Terra del Foc! I amb el vent a la cua i unes onades que varen complicar la vida a algun equip, varem fer-ne avía, a les nou del matí ja sortiem caminant.
Vint quilòmetres pesats per una pista, bastant planera que ens obligava a còrrer, ens portarien a la següent transició, ja que al desenbarc no hi teniem res. Semblaven senzills, però no hi havia cap carretera marcada al mapa, així doncs de cop el rumb no coincidia i començavem a especular: "segur que el camí gira més endevant..." així doncs giravem cua un cop i ens trovavem als americans i als japonesos "East Winds" que es beneficiaven del nostre error... però el rumb no acabava de ser del tot bò, així doncs els deixavem marxar endevant i nosaltres giravem cua, prenent una decisió dificil: recular fins l'últim punt on teniem el rumb segur. Així vam desfer el camí fet, mentre anavem trobant altres equips, i es clar per dissimular els deiem: "heu trobat un pal de treking" o el que fos. Així doncs quaranta minuts després estavem en el bon rumb i trobavem alguna cosa que de cop es feia camí. Al cap d'una hora corrent a bon ritme, per si algú ens seguia, arrivabem a la primera transició on trobariem gent. Ens oferien te, coca cola... mentre nosaltres ens posavem roba nova i agafavem provisions per trenta hores de treking. Al sortir i desfer un troç de camí a la transició vam creuar-nos amb el segon equip, els japonesos. Deu ni dò, ja els hi portavem un trosset, i començavem un treking típic de patagonia. Bosc a través, creuant turba. L'orientació té algunes particularitats en aquesta prova. Els mapes són 1:50000 i semblen talment extrets del google earth. No hi ha vaguades petites ni petits espolons, sensillament és com un resum del relleu, de manera que es fa indispensable la bruixola per seguir rumbs i anar conectant les referències que tenim segures. Així varem anar avançant, fins que varem començar a seguir el riu. De cop ens varem adonar que hi havien petjades, vam imaginar que la nostra progressió pel mig del bosc havia sigut lenta i algun equip ens hauria passat. Ja de nit, en arribar l'únic punt de control intermig, les noies que hi havien ens deien que efectivament, els japonesos estaven davant nostre, però allà mateix els vam trobar dormint. Devien estar cansats. Nosaltres no tant. Vam seguir avançant fins que la nit ens va portar a un camí de pescadors que es perdia molt entre el bosc i que convenia seguir. Així a les cinc i mitja del matí varem decidir dormir fins a les sis, quan sortia el sol per navegar millor. Així va ser, i per cert ens havien dit que la següent transició a la bici s'havia mogut setze quilometres més enllà perquè els cotxes no podien arribar, o sigui que altre vegada acabavem el treking corrent per una pesada pista entre l'extensa pampa, per sort miravem enrera i mai veiem ningú. De fet a partir d'aquí el nostre avantatge va anar creixent.
A les deu del matí arribavem a les bicis, finalment, i sortiem direcció a la cordillera Darwin. Vent a favor, molta velocitat, paisatges preciosos, fotografs i un petit port al final, però sempre per bones pistes de terra, varen fer molt amena aquesta secció, de al final cent trenta quilòmetres, que ens va portar menys de sis hores.
Arribavem al control canvi on ens esperava prou gent, fotografs, metges, periodistes però sobretot roba neta i menjar. Vam carregar les motxiles, crec que prop de quinze quilos per persona, amb roba, sac de dormir, material de cordes i sobretot molt de menjar, per afrontar la secció estrella, creuar caminant la cordillera Darwin, que contavem ens podia costar fins a quatre dies. I sense encantar-nos massa, vam fer via cap amunt, amb la companyia d'una periodista, l'Ammy, que en algun moment vam pensar que es quedaria enrera, però sempre tornava a apareixer. Amb ella vam compartir un pas de muntanya creuant una cresta que ens va oferir una vista brutal, sens dubte la millor instantània que han captat les meves retines, pics de pedra negra, llacs blaus, cascades entre llacs, herba i molsa que tenyien un estrat mitja que portava fins un bosc, el mar de fons... Però no ens hi vam entretenir massa, vam seguir creuant malesa fins arribar just a una tenda amagada que era el següent punt de control. L'Ammy va flipar, després va escriure meravelles de nosaltres (merci!).
En aquest chekpoint entravem al "Valle profundo" a través d'un rapel de setanta metres. Divertit a més de nit sempre és interessant. I després de veure el que tardavem en avançar, i convençuts que tots els equips tindrien el mateix problema, vam plantar la tenda i ens vam posar a dormir, crec que cinc hores.
Al matí següent una mica seriosos per haver dormit tant vam seguir, creuant una gran vall, típica d'erosió glaciar, i quan al cap de dues hores des de l'altre punta miravem el camí fet, ni rastre de més equips. Començavem a ser conscients de que estavem anant bastant bé, al davant. Vam creuar un riu amb una forta corrent, amb l'ajuda de cordes... un mal rato però amb recompensa de cafè calent al final. I després amunt altre cop. Bàsicament el treking va ser això, durant tot el dia pujavem, per valls de turba, moltissimes preses de castors, boscos de progressió lenta, arrivabem a dalt els colls savent que la nit ens enganxaria de baixada i més o menys cada dia dormiem tres o quatre horetes.
L'últim dia per a mi va ser un calvari. El fet de portar sempre els peus molls i de no parar mai de caminar, a més que trepitjavem un sòl irregular, em va fer sortir butllofes a parts molt doloroses. A la base dels metatars, al talo (a banda i banda) i sota les ungles dels dits, que posteriorment he perdut. L'últim matí em queien les llàgrimes al posar-me les sabates. Pensava que després de tant d'esforç els meus peus podien impedir arribar a la meta. Per sort amb alguna cura improvitzada, amb el recolzament extra dels bastons leki, amb l'ajuda dels meus companys descarregant-me pes i amb molta concentració a cada pas, vaig aconseguir tirar endevant, i a cada pas estava més convençut d'aconseguir-ho. Així va ser. L'ultima nit arrivavem al mar de nou, haviem creuat tota la Serralada de Darwin. Només quedava un tram per una cresta petita i erem a l'assistència.
S'estava ponent el sol, vam tumbar-nos a la platja i vam treure les últimes provisions de menjar, que feia un dia mig que racionavem. Vam acabar-ho tot, com si estesim a una hora del final. En Nick, aprofitant la calma del moment i la màgia del lloc, va proposar passar la nit allà per fer l'últim tram de dia, disfrutant de les increibles vistes de les que ens havien parlat els organitzadors. Però era massa macu. Vam sortir muntanya amunt ja que ja notavem la transició aprop, potser a tres o quatre hores. Pujavem i pujavem, i l'Stuart s'estrenyava, com si no coincidis. No falla, ens haviem relaxat i haviem tirat massa a la dreta. VAm rectificar i seguiem pujant, haviem de caminar pel fil de la cresta, i de cop, uns enormes tallats ens impedien seguir pujant. A més començava a nevar i a fer molt fred. La possibilitat de parar a dormir ja era una bestiessa, passariem massa fred, i progressar s'estava tornant cada cop més difícil. Al final després de recular i borejar els tallats, vam pujar per algun tram força vertical fins a sortir al cim més alt. Segons el mapa dos cims. A la realitat s'anaven succeint cimes que sortien per totes bandes i costaba seguir el rumb principal. Després d'una hora per allà dalt ja s'havien acumulat trenta centimetres de neu, amb el vent gairebé no ens podiem veure i la roba ja estava calada d'aigua. Vam fer algun intent de baixar, però erroni, fins que finalment vam trobar el bon camí i ja podiem veure les llums del final de la secció. Però ja exhausts, vam veure'ns atrapats al mig d'un panta on la progressió era lentissima, queiem a l'aigua podrida plena de merda de castor i ja sentiem l'olor a mar als nostres nassos. I finalment, coincidint amb la sortida del sol, després d'una fatídica nit acabavem el treking. Però no paravem, menjar algo i roba de kayak. Haviem de fer els cinquanta quilòmetres fins a la meta per proclamar-nos campions. I quan ja estavem a punt... la marina no ho va autoritzar per temporal de vent. Durant tres dies ens varen tenir a punt de fer-nos a la mar amb el kayak, però mai es va autoritzar. Tres dies al mateix lloc, amb la roba bruta de fluids de castor i amb menjar per una sola secció més. Tres dies de passar gana, de passar fred, de dormir sobre el terra fred, de tenir por amb els peus mig infectats i sense tractaments, sense res per netejar-nos... i això que lo més dur de la cursa semblava que havia acabat. I finalment ens varen rescatar amb un vaixell, però serien dos dies més fins a Punta Arenas, amb barco... passant fred, gana, brut... bé per sort ens van donar menjar al vaixell i a més de camí vam passar pel costat de la meta, on ens varen fer remar un quilometre fins al peu del glaciar, per creuar la meta, abraçar-nos, destapar una ampolla de cava (o sidra o algu així) i proclamar-nos oficialment campions. El lloc també era increible.
I així, cinc dies després d'haver acabat de competir, arrivabem a Punta Arenas. Havia estat pessat, però haviem compartit bons moments amb organitzadors i corredors, i al final haviem tingut el privilegi d'estar tranquils uns dies. Sense mòbils, sense telefons, sense tele... nosaltres tal qual. Realment haviem corregut una cursa salvatge i haviem passat per molts llocs per on gairebé ningú ha passat, i aquest ha estat el premi més valuòs que ens n'hem endut juntament amb els bons moments compartits amb els companys.
