No-City Comunity: No-City & Albert Roca als EUA

No-City Comunity: No-City & Albert Roca als EUA: "L' equip de No-City està d'enhorabona ! Acompanyarem durant la nova temporada a un dels riders i ultra-fondistes més explosius de la com..."

"Dame más, dame más 24 horas más!!"

Esta vez toca publicar en castellano para compartir la experiencia con todos los compañeros del fin de semana. Y sí, esta vez tocaba Galicia. Cada año por estas épocas intento que toque y así puedo ir allí, ver a los amigos, disfrutar de la playita y del poco sol que tienen en verano, del pulpo a feira y de la estrella galicia; y esta vez como excusa unas veinticuatro horas de BTT.

El emplazamiento exacto de la prueba era en As Som

ozas. Este m

unicipio se encuentra literalmente en una de las esquinas de la península, donde los miembros del equipo Gallaecia de raids de aventura y sus colaboradores trazaron un durísimo circuito de onze quilómetros y doscientos ochenta metros de desnivel por vuelta, con subidas muy empinadas y bajadas bastante técnicas.

A las doze del mediodía del sábado los doscientos bikers que se congregaron allí, estaba

n detrás del arco para tomar la salida y... empezar a dar vueltas. Así que pistoletazo y que empieze la fiesta, y nunca mejor dicho, porque entre el publico, los participantes de categorías de relevos y los asistentes el ambiente fue increíble y además varios grupos de folk rock gallego amenizaron la noche, también bañada en cerveza. Pero esto fue algo que lejos nos quedo a los valientes que disputamos la categoría de 24h solo.

El ritmo de salida fue de infarto, entre otras cosas marcado por los corredores de cuatro relevos y los de la categoría individual allí aguantado. Personalmente rodé a un ritmo dos minutos más rápido por vuelta de lo que había planeado, pero me sentía cómodo y no quería que el primer corredor de la prueba, Alejandro Paleo, se me fuera mucho, porque mi intención era disputar la prueba, y a la vez no queria q

ue uno de los favoritos a ganar, Jaume Ribosa me pillara al cabo de las horas. Así que las primeras vueltas se acontecían rapidisamamente y las primeras horas pasaban volando, y suerte de mi gran asistente, Leslie, que me rellenaba los bidones y me recordaba que los seres humanos tienen que comer... pero y solo estaba pendiente, a cuanto van, a cuanto voy... y la respuesta siempre era:"no sé... diez minutos, dos o tres, uy! mucho!; o alguna cos

a así. Y claro yo le daba a los pedales hasta que a las ocho horas me pararon y me

dijeron: "come pasta que vas primero a más de una vuelta". Por detrás venia Jaume. A partir de allí intenté bajar el ritmo, pero vi que él seguía peleando y yo pensaba que me iba a apretar durante la noche, o sea que intenté darle más fuerte en ese momento para intentar coger más margen, y así me pasó parte de la noche, que compartí con compañeros, no sé si de sufrimiento o de disfrute. Y así fue como volvi a llegar a Jaume Ribosa, con el que compartimos las últimas vueltas hasta casi salir el sol. Fue en ese instante

cuando me confeso que iba a parar un largo rato, vigilando solo al tercer clasificado, Joan Clopés. En ese momento me costaba encontrarle sentido a seguir dando vueltas. Con el primer puesto asegurado y con rozaduras en la parte del cuerpo que se apoya sobre el sillín, decidí tumbarme un rato y tomarmelo en calma. Seria cosa de las siete. Y así fué, hasta que al rededor de las dos apretaba el sol y decidí dar una última vuelta por placer, para despedirme de ese circuito al que dí veinticinco vueltas y para poder cruzar la meta con los brazos en alto celebrando la victoria, que siempre cuesta conseguir, y dar un besazo a mi "asistencia" Leslie, que tanto se desvivió por mi durante el fin de semana.

Así pues, me voy como siempre satisfecho de la carrera y de la escapada a Galicia. Contento de terminar entero, de disfrutar, de conocer gente nueva de ver de nuevo a gente que ya conocía y de compartir momentos en carrera con ellos y agradecerles a todos sus ánimos y su companyía, entre ellos a la dedicadísima organización a la qu

e felicito por su éxito.

Personalmente además, este era uno de los objetivos dentro de la preparación para mi próxima carrera, el raid "expedition idaho" en Estados Unidos, que tengo el honor de correr con uno de los mejores equipos del mundo, Thule, con Jackie, Mimi y Stuart Lynch. Tres fueron los objetivos que marqué de camino a Idaho, y tres han sido las victorias que conseguí. O sea que ya puedo decir que la preparación ha sido un éxito y que voy a correr

el que sea probablemente el evento más importante del año en las carreras de aventura en un estado de forma muy bueno y con la seguridad de haber hecho bien el trabajo. Muchísimas gracias a todos los que me habeis acompañado en estos meses y a los que me animáis haga lo que haga. Espero que me sigáis en esta próxima cita que empieza en diez dias: www.expeditionidahorace.com

La Cursa del Llop a Temps d'Aventura

Ja teniu aquí l'enllaç del programa de la Cursa del Llop que varen emetre a Temps d'Aventura.

Pels que sou de fora o no l'heu pogut veure!

http://www.esport3.cat/video/3641170/poliesportiu/Cursa-del-Llop

Récord absolut a la Cursa del Llop

Després de mesos de preparació direcció al raid Expedition Idaho http://www.expeditionidahorace.com/ , aquest cap de setmana tocava un dels objectius intermitjos per veure que tal assimilavem els entrenaments i la veritat és que la valoració només pot ser boníssima.

La Cursa del Llop és una prestigiosa cursa multidisplinar de dos dies de durada que te lloc a les terres de l'Ebre. El premi perseguit pels seus participants és la preciada plàtera del llop de nou-cents grams de bronze banyada amb plata només accessible a aquells que completen totes les probes del cap de setmana en el temps previst. Però els aspirants a llops, a més, comparteixen terreny de joc amb especialistes en cadascuna de les probes, ja sigui perquè fan tan sols una de les modalitats o formen part d'un equip de relleus.

Tot començava a Tortosa amb una marxa cicloturista. Cent vuitanta quilòmetres entre els Ports i el Delta que miravem de passar ràpidament i sense massa desgast per afrontar la resta del dia. Al final 5h28' i sisè de la general amb 1700m de desnivell. I comença l'estrés. Una hora per prendre una refrescant dutxa d'aigua freda, menjar una mica, beure molt, ficar-se la roba de Rondo-Team i a còrrer. Recordava una etapa especialment dura de l'any anterior, així doncs vaig sortir amb molt de seny, xino xano, deixant marxar al primer grup. Però aviat vaig entrar en cursa i vaig començar a apretar. Vaig posar el pilot automàtic, el pulsòmetre clavat a 160ppm i llavors vaig poder anar avançant gent. Tant és així que al punt més alt m'anunciaven que ocupava la cinquena posició! Després d'una dura baixada i un llarg troç de pla asfaltat, amb la visita d'alguna lleu rampa als ísquios, vaig arribava a l'Ampolla havent perdut només un parell de posicions i amb una crono de 3h02' en els 32km de cursa de muntanya amb més de 800m d'ascens. Un bany al mar, deu minuts prenent el sol, entrepar de pernil, roba seca, xaleco, pala i a tornar-hi! Sense adonar-me'n estava sobre el flamant Surf-Ski Epic que el piragüisme del Club Natació de Banyoles m'havia facilitat. La sortida va ser ràpida, no vaig poder aguantar l'onada del primer, però al final vaig poder palejar a bon ritme i completar l'última secció del dia de 16km en kayak de mar en segona posició amb un temps de 1h32'. I el millor premi, l'arribada a la platja de riumar il·luminada per una màgica posta de sol.

Recollir el material i sopar de germanor amb tota la manada de llops, per compartir l'experiència del primer dia, i mentalitzar-nos per la segona etapa, era el que ens quedava abans de ficar-nos al llit per dormir cinc horetes i començar ben d'hora el diumenge.

I tal dit tal fet, a les sis del matí, completament tapats per evitar l'atac dels mosquits, ens disposavem a remontar "lo riu" desde Deltebre a Tortosa, total 24km que es van poder completar en 2h38' i en tercera posició. Va ser una secció bonica, però amb uns petits problemes tècnics que em varen fer perdre uns quants minuts, vaig haver de parar fins a sis vegades per treure algues enredades al timò de profunditat, però en fi... coses que passen. Entre tant ja haviem arribat a la secció estrella de la cursa, l'espectacular pujada al Caro. Com va dir l'Enric (organitzador de la Cursa del Llop), és una mitja marató com qualsevol altre... però puja! I sí, sí, puja tant com 1100m per una revirada carretera asfaltada. Aquesta part del trofeu, és la més professional amb presència de grans atletes com Agustí Roc, amb unes cronos de vèrtic. Per mi d'entrada l'objectiu era sobreviure fins al km 10, llavors al trobar-me en carrera, vaig pujar el ritme però sempre amb el cap a l'última prova, la volta als ports amb BTT. Al cap de 2h17' ja estava a dalt, i al cap de dos minuts ja estava vestit de ciclista, per rubricar el cap de setmana.

I així, després de més de quinze hores acumulades d'activitat intensa, em tocava competir en el meu medi natural, la bicicleta de muntanya. En donar el tret de sortida vaig intentar aguantar al grup del davant, però aviat vaig veure que no tenia tanta força a les cames. M'ho vaig replantejar i vaig baixar a un ritme que em fòs cómode i esperar a veure si més endevant podia apretar un xic més. I al cap de dues hores, en entrar a un corriol tècnic, entre pla i baixada, vaig començar a moure les cames amb facilitat i la progressió va ser sorprenent fins i tot per mi. Vaig remontar fins a vint posicions, i a quatre hores del final de la proba, però ja sabia que aguantaria el ritme. Va ser una sensació brutal, i a més pensant... com pot ser el cos humà capaç de donar aquest rendiment amb tot aquest tute? Però buenu, senzillament vaig acabar disfrutant molt, posant-me dret i apretant a tope les pujades, rodant al màxim amb pla i finalment sentenciant la proba entrant a meta amb un temps total de 21h10', el millor registre de la proba completa fins al moment, en dinou edicions, i tot i que encara estan lluny de les vint que volia intentar baixar... crec que a vegades ens marquem objectius sense saber si els podem assumir, però que en l'intent de la seva consecució donem el millor de nosaltres mateixos.

Així doncs així acabo, un increible cap de setmana disfrutant de les Terres de l'Ebre, de la seva agradable gent, l'espectacular organització, els nombrossos companys que ens hem recolzat i la increïble afició que ha animat al màxim als llops, i content d'haver pogut aconseguir la plàtera un any més.

Tota la informació a www.cursadelllop.com

Tot a punt per "La Cursa del Llop"

El proper cap de setmana participaré en les terres de l'Ebre a la dinovena edició de la Cursa del Llop.
Aquesta proba és coneguda per la seva duresa. Durant dos dies els valents que es volen fer amb la preciada platera del llop han de completar les diferents seccions que componen la proba. Consta de 190km de bici de carretera, 32km de cursa de muntanya, 16km de kayak de mar el dissabte i per diumenge 24km de kayak a l'Ebre, mitja marató corrent (21km) però amb 1100m de pujada fins a la cima del Mont Caro i la volta als Ports de Besseït amb BTT (110km). A més, enguany, tinc el repte de completar el recorregut complert en menys de vint hores, d'aquesta manera establiria el récord de la proba, però s'haurà de veure si és possible.
En qualsevol cas la preparació ja està feta. Només falta agafar els trastos i anar cap a Tortosa, posar-se sota l'arc de sortida i esperar a que diguin: "Ja!"... i gas!!
Més informació: www.cursadelllop.com

Per terres de maquis

Al final de la guerra civil espanyola un grup d'homes antifranquistes mantenien la lluita en solitari desde la clandestinitat, amagats a les muntanyes, eren maquis!
Aquest passat cap de setmana i amb l'excusa dels maquis, s'ha dut a terme la volta al Bages amb BTT, creuant indrets on aquests s'amagaven i així poder simbolicament esdevenir-ne un d'ells, superant aquest repte de gran duresa amb un total de 230km amb 7.000m d'ascens repartits en dues etapes.
Entre el gran nombre d'atributs que es poden donar a aquesta cursa, el que més s'ha de remarcar és que s'ha de seguir el track del GPS, que és amb una alta resolució i acuradíssim, i que ens guiarà pels més de 150km de corriols que la converteixen en una espècie de parc d'atraccions per la bici de muntanya, bé sinò fòs perquè la força de les cames no és eterna i al final també dessitges poder fer uns metres de pista o carretera. Però bé aquí està el repte.
El dissabte la cursa va ser tranquila. Ens varem ajuntar un grup d'una desena de corredors i varem anar fent a un ritme que a priori semblava tranquil però que ens va acabar passant factura al final de les més de vuit hores que ens va portar al grup de davant (però fins a catorze hores als últims). El companyerisme va ser excelent, amb el grup quan podiem parlavem, a vegades no podiem..., fins als últims vint quilòmetres en què es va obrir la beda i va tocar apretar, en el meu cas per arribar amb un grup de tres al davant.
La meta estava en una casa de colonies prop de Castellnou, on varem poder recuperar-nos i preparar les nostres màquines pel dia següent.
A dos quarts de vuit del matí sortiem en la segona etapa, que ens portaria a recorrer 105km més. Ja d'entrada el ritme marcat per la sortida va ser més alt, alguns me'n donen la culpa. El cas és que per evitar que em posessin entre les cordes als últims quilòmetres vaig decidir marxar sol i així va ser practicament des del quilòmetre trenta. Vaig tenir bones sensacions rodant molt ràpid ens els planers, lleuger en els corriols i sense errors significatius en el seguiment del track del GPS. Així doncs creuava l'arc d'arrivada amb un total de 14h35' , vint-i-quatre minuts per davant del segon i tercer classificats.
I què mes dir d'aquesta cursa... Ho té tot! Exigència física, orientació, alt nivell tècnic, bons companys, organització impecable, llegat històric... Així que ja ho sabeu, a buscar un GPS i a entrenar per l'any vinent, que això és el futur!

Per fí "topten" a l'Ironbike!

Després de quatre anys corrent l'ironbike en que he anat sempre amb diferents objectius i amb diferents condicions per assolir-los, he aconseguit treure'm una espineta que feia un parell d'anys duia clavada, disputar la proba i quedar el més endavant possible! I així ha estat, he tornat a casa amb una cinquena posició!!! Que no està gents malament tinguent en compte l'important nivell que estan adquirint aquest tipus de probes.

Com ja és habitual en mi en aquests dos últims anys, vaig fer una inscripció "last minute", pràcticament el dia abans de l'inici de la proba... però ja se sap, anar trampejant el calendari; que si raids amón, raids avall, ara anem aquí ara ja no... i al final, novament, em vaig veure amb la possibilitat de correr-hi, i tot i que tenia moltes ganes de correr amb en David amb parella al final va haver de ser sol. Sabia que no havia entrenat específicament per la proba, ja que havia remat i corregut més que pedalat, pràcticament des de la Titan, però també sabia que era l'any que més fort estava i que més ganes tenia de competir.

Així doncs ja el primer dia em vaig col·locar amb el grup de davant i allà vaig aguantar treient temps als meus perseguidors, fins a la cinquena etapa en que ja portava més d'una hora al sisè i em vaig permetre el luxe d'aixecar el peu i dedicar-me a sobreviure en les dures condicions de la proba. Alhora també els els tres primers corredors: Ismael Ventura, Thomas Truska y Sibl Radoslav es desmarcaven i el quart Alessandro Rostagno, local, incrementava el ritme de cursa dia a dia.

En general la cursa va ser duríssima, i més en la situació en que em trobava, lluitant per estar al capdavant, però de fet dura va ser per tothom, sobretot per la gent que pràcticament tancava les portes horaries, pedalant fins a 13 hores!! Per mi l'etapa més llarga fou de 9 hores, però la veritat és que es perd la noció del temps. Arribes a un estat de transit on sembla que la vida sigui només pedalar i fins i tot dius: "només porto set hores" a vegades.

La duresa de la proba a més de recaure en els 680km i 28000 d'ascens, també es deu als 28000 de descens que et deixen mans,braços i cames baldats, i que sovint et porten a límits tècnics que en condicions normals no superaries, com les increibles baixades a més de 2000m o l'èpica especial de fenestrelles, on es baixen 4000 escalons, 3800 a cavall!!(més o menys).

Però sens dubte el millor de la proba és la companyia, el poder compartir aquests moments de patiment i satisfacció amb la gran quantitat de companys que trobes en el recorregut i en el camp base i... potser és per això que repeteixo cada any, perquè sempre en algun lloc o altre, pedalant o acampant, m'enrecordo de totes les persones, corredors i acompanyants, amb els que he compartit bons moments durant la cursa. O sigui que... tot i que en cursa sempre dic que serà l'últim any, crec que començaré a fer la inscripció per l'any vinent, i ara que ja he assolit un bon objectiu, potser haurem de pensar en anar més amón?