El món dels raids és un món petit i proper i la gent dels raids és especial. Això és el que fa que sentis una atracció especial cap a corredors concrets. Es podria dir que els equips més potents de la história dels raids han començat així. Rivals prenent una cervesa després d'una cursa amb diferents equips, sentint una admiració mútua i no desaprofitant l'oportunitat de córrer junts quan aquesta s'ha presentat. Doncs bé aquest equip, "Diedre" per al raidaran, n'és un exemple. Els meus companys, l'Arnau Julià (Campió del món de raids, Buff pro team, guanyador de la TDS i moltíssimes coses més), la Uxue Fraile (7a al recent campionat del món d'ultratrail, corredora de vibram, guanyadora de varis raids de les ARWS...) i l'Albert Vilana (Campió de Catalunya d'esquí de muntanya, Campió de Catalunya de raids).
Així doncs amb el nervisosisme del primer raid plegats, ens plantavem tots a Vielha per disputar el Raidaran. L'objectiu era clar... Passar-ho bé, veure la sintonia de tots plegats i intentar guanyar per poder tenir la oportunitat de córrer a un altre raid.
Dijous a les nou de la nit, abans i després de preparar tota la complexa logística de la proba, sortia l'etapa pròleg. Un duatló de muntanya per relleus, on els quatre integrants féiem tot el recorregut per parelles. Més dur i llarg del que esperavem i molt lluitat, ens va donar una idea del que ens esperava. I bé, amb poc temps per descansar, com sempre, i amb el cel ben ennegrit ens plantàvem a la línia de sortida, per enfrentar-nos als més de 300km que hauriem de fer, combinant patins, treking (molt sovint running), BTT, rafting, descens de barrancs, via ferrada...
De Viella a Salardú, escalfavem sobre els patins. Uns 11km ens durien fins a l'inici del primer treking. Varem sortir de la transició una mica per darrera dels equips del cap, que anaven a un ritme bastant elevat, però aquest treking aparentment de tràmit ens portava fins a pics entre congestes de neu sota una boira que no ens deixava veure a trenta metres. I sense notar els dits, picavem la primera balisa i ens vestiem amb tota la roba que teníem per continuar sota la boira, intentant perdre ràpid alçada per recuperar temperatura. I mica en mica milloraven les condicions, fins a la primera secció de bici, per ge-erres i corriols, passant ja fins i tot calor, i ens plantavem a la primera parada del raid. Neutralitzavem fins a la sortida de les barques de rafting. Aproximadament 50' i coincidíem allà els cinc primers equips. Després d'un agradable descens, on com a bons cavallers vam deixar descansar a la Uxue dins al raft, va començar amb un treking la segona part del raid. El nostre ritme era el de sortida però el dels altres equips semblava anar minvant. Movent-nos molt àgils a les probes técniques que hi havia en aquest tresc, un barranc i una ferrata, començavem a deixar enrera als dos equips francesos (Bionix i BBTR) i a l'equip català Vall fosca. Una altre proba especial era un parc d'aventura. Era circular. Després de tres quarts d'hora en sortíem sense que ningú més hi hagués entrat. Quaranta-cinc minuts que havíem obert en res, cosa que ens feia començar a veure que teníem el raid a les nostres mans. Faltaria estar pendent també de l'equip "Camelbak Silva" que una hora per darrera nostre, havia neutralitzat molt més que nosaltres abans del raft, i que en cas que ens atrapés, podria voler dir que estarien pel davant nostre. I la lluita també prenia una altre dimenció. Arribavem al següent control canvi amb els francesos qüasi enganxats. El que ens feia creure que s'havien saltat una balisa per retallarnos temps a canvi de punts. Havíem de treure la calculadora. Fins al moment ho havíem picat tot, però que passaría si es pogués fer una secció més valuosa amb menys temps? i que faria l'equip de l'Aure, la Moni, l'Angel i en Luis (camelbak silva)?
A la següent bici ho comprobariem, saltant-se un nou boucle, l'equip de la incombustible Mónica arribava en primera posició, amb menys punts però retallant-nos dues hores, que podríen permetre'ls a ells entrar a la natació i quedar nosaltres fora, cosa que els colocaria pràcticament primers. Però abans d'això l'etapa reina ens posaria a tots a proba.
Sortíem al treking a per totes. Superant els primers 900m en menys d'una hora. Però un servidor començava a fer figa, i havíem de fer pràcticament un terç de la "carros de foc", i em notava fluix, veia als meus companys avançar sense problemes i a mi em passava quelcom, però no volia decaure. Seguia donant-ho tot. Amb una demostració increïble de força l'Arnau es carregava el meu motxilot sobre el seu motxilot, portant el mapa i marcant el ritme i el camí entre blocs de granit. I seguíem... Seguíem fins a sentir que ens cridaven pel nom... Allà estaven, part de la família Julià, amb l'Eloi i la Laura, en Saül i la Leslie que arribarien just quant sortíem, i el guarda del refugi Saboredo oferint-nos una sopa boníssima. Allà ens van dir que havíem retallat més de una hora ja als Camelbak, i que el nostre ritme era infernal. En aquell moment vaig adonar-me del que m'havia passat. El problema no era jo... Eren ells. L'Arnau i la Uxue, dos dels millors ultratrailers del món i en Vilana, un isard de dos potes!!! Corrent en el millor terreny per a ells i jo, pobre de mi intentant no quedar enrera. Això em va encoratjar a deixar-hi la pell! I les nostres pors a no arribar a temps a la natació s'esvaien, fins al punt de veure a l'equip del davant coronar l'últim cim a escaços vint i cinc minuts per davant nostre. I efectivament... Després d'un castigador descens de més de mil metres fins a la Guingueta d'Aneu, ens ficàvem a l'aigua en primera posició, en ple crepuscle, en les gèlides aigües del Noguera Pallaressa. Després de nedar sis cents metres i sortint tremolant, començava la última neutralització, pensada per salvar les diferencies neutralitzades i colocar a tots els equips en temps real de cursa.
Abans del desenllaç del raid per això ens comunicaven que varis equips s'havien retirat. El Camelbak Silva no continuaria, i tampoc estaven en cursa els amics de l'equip de la Vall Fosca trista notícia, que sacsejava els podis absolut i català del raid. Ens aplanava el camí a la victória, però la festa continuava. Fins al moment tots els controls marcats, i ara tocava vigilar als perseguidors francesos X-Bionics, que encara ens podrien donar algun ensurt. Després d'una agradable patinada nocturna de gairebé vint quilómetres, ens els trobavem a la transició abans de la penúltima bici. Només de sortir cap a Montgarri i pla de Beret, ens atacava la son i paravem deu minutets per fer un cop de cap. I poc després s'aixecava de nou el sol, per fer-nos més amena la pedalada... Encaravem l'última secció decisiva del raid. Un treking circular amb escalada i ferrata i més de 1000m de desnivell, que havíem d'encavir ,saltant-nos més o menys troç, en aquell ajustat matí per arribar amb temps a meta. Així doncs després de calcular distàncies i de suposar sobre els nostres rivals, vam fer la ferrata, bastant vertical i en un ambient ja molt més festiu, i vam tornar al control canvi per fer la última secció de BTT. I allí estaven els nostres perseguidors prenent una cervesa, i familiars i amics felicitant-nos! Abans però faríem els vuit quilómetres amb BTT de "camps elisis" per creuar meta en primera posició i proclamar-nos Campions de Catalunya de raids d'aventura i del Raidaran, proba puntuable per la lliga europea de raids d'aventura.
Enrera quedaven les penes passades, que ràpidament oblidem i per això repetim i després d'aquesta victoria i de l'experiència d'aquest equip, amb moltíssimes coses a millorar però amb aspiracions màximes, se'ns planteja un nou repte. Representar a Catalunya al campionat del món a Equador!
A part de la bessant esportiva destacar la part humana. Una passada córrer en aquest equip, així com coincidir amb els qui hem trobat pel camí, voluntaris de l'organització, corredors; molts d'ells de la categoria aventura, un pel més curt però també duríssim, amics que després de fer varis raids d'un dia s'han llençat a fer una cursa de veritat, una non-stop amb més d'una nit, on l'objectiu és anar seguint, anar completant recorregut, fins que l'esforç et transporta a un estat on perds la noció del temps, on les hores passen volant i els ànims pugen i baixen més que els desnivells que superem. I l'incalculable valor dels ànims dels que heu dedicat part del vostre temps a venir-nos a donar suport, a seguir-nos durant hores per veure'ns durant segons, sovint en cursa ens costa mostrar la gratitut que sentim, però és immensa! Sense vosaltres no és el mateix! O sigui que ja podeu agafar vacances per venir a Equador, que necessitarem bons ànims per fer quelcom molt gran... Una altre vegada!
