Sortiem en un dels favorits, Thule adventure Team, compartia equip amb Stuart Lynch (Stu) i amb en Jacky i la Mimi. Tots ells campions del món en edicions anteriors i anciosos per repetir.
La carrera es presentava dura, 250km de kayak repartit en tres etapes, 400 de bici i 200 més a peu.
Després d'uns sortida tipu lemans fins a les bicis una mica estressant, vam necessitar un parell d'hores en agafar el ritme i posar-nos líders. Una posició que no volíem deixar. Vam començar a treure distància als altres favorits, Seagate i Silva. Més enrera molts més equips que sempre apreten; vidaraid, adidas, tecnu...
Vam començar el kayak de nit. Baixar un riu i creuar el Golfito. Unes platges verges increïbles. El total de la secció eren 65 km i els kiwis de Seagate no van deixar perdre la remada apretant fort i atrapant-nos. Treient-nos uns 20 minutets que els recuperariem ràpidament en el següent treking. Començava un estira i arronça entre nosaltres. Al següent kayak, també de uns 70km, entomavem el lideratge de nou, gràcies a una magistral orientació de l'Stu de nit entre manglars i controlant les mareas.
Vam sortir amb bastant avantatge cap a la següent bici (100km), que tenia una sorpresa a la meitat. El Superman de Osa. Una tirolina fixa de 2km!!! A 120km/h, increïble. Però no hi havia temps d'entretenir-se. Vam pedalar tota la nit mentalitzant-nos per l' etapa reina que vindria després. Però poc abans de la transició una balisa que havia estat robada ens va fer perdre prop de dues hores. Pràcticament l'avantatge que havíem guanyat a Seagate. Així doncs ens plantavem a la parada obligatòria de mitja cursa. 4h entre preparar trastos i intentar dormir-ne un parell. Fins aquest moment, després de tres nits enteres no havíem dormit gens.
Ens vam llevar com si no haguéssim fet res les hores anteriors i vam iniciar el llarguíssim treking que ens costaria gairebé 40 h, que començava amb l'ascenció al Chiripo (3800m) on preniem una cresta que ens mantenia durant més de 10km per sobre 3000, amb condicions dures, vent, fred i tormenta. I de nou un problema trabava el nostre ritme. A en Jacky no li sentava bé l'altitud i havíem de relentitzar molt el ritme, així ens va atrapar Seagate. Estàvem preocupats, la nit va ser llarga i temíem que no es recuperés. En arribar al refugi del Lamo una altre equip ens va atrapar, el Columbia vidaraid. Però després d'una sopa calenta i 30' de siesta (mentre els nostres rivals en dormien 2) el mateix Jacky manava la presa per continuar!! Perfecte!! 1500m de baixada amb moltíssima pendent per un corriol tallat a matxet, enfangat i de pura jungla. Ens va costar els peus, després d'això mai van ser els mateixos, però tornavem a ser primers. Una llarga i lenta progressió per corriols d'indígenes que ens permetien creuar algun poblat i veure com aquesta gent sobreviu sense res semblant al que tenim nosaltres. Anavem directe al control mèdic on ens referien una mica, però abans, novament, els kiwis ens passaven de nou i ens treien força temps. Finalment arribàvem a la transició de bici. Semblaven 4h de tràmit però com sempre es va complicar. I seguíem perdent temps respecte Seagate. I després de la bici ja venia la recta final! (De dos dies). Ens pujàvem al ràfting del Pacuare, un dels top 5 rius al món per fer ràfting! Increïble, cabal i ràpids al mig de la jungla! I tot i l'espectacularitat de l'escenari, i el fet que fos durant el migdia, els nostres ulls no podien evitar clocar-se. Així doncs vam decidir dormir al ràfting dos i dos! Si, si, alguns dels ràpids més exigents que mai hem fet dormint a la barca! I sense despertar-se! Però una grandíssima estratègia pel que ens tocava fer després. 18h de kayak! I en arribar a la transició, allí els trobàvem de nou. Seagate dormint esperant-nos a la bora a punt d'embarcar, imagino que pensant que haver dormit els donaria avantatge, però nosaltres també ho havíem fet sense perdre temps! Així doncs canvi rapidíssim i al sortir venia Columbia amb ganes d'apuntar-se a la festa... Però no vam donar opció ni a uns ni a d'altres! Vam sortir impossant un ritme fort i continu. Durant 6 hores no vam parar de remar, fins entrar de nou als canals de Tortuguero, on acompanyats de centenars de cocodrils vam tornar a clavar una orientació difícil i per fi vam obrir distancia per estar còmodes al damunt de la classificació! Prop de sis hores havíem tret als perseguidors amb la feina d'aquella nit. I de nou transició i a peu, i amb ganes de sentenciar, espectaculars 18km corrent que ens vam fotre amb els peus acarnissats, però sense fer-los ni cas. Reviem la notícia al final de la secció de la retirada de Seagate. Una pena després de la lluita que havíem tingut! Però ja amb un còmode avantatge preniem les bicis per fer la última secció decisiva. Una secció fàcil, llarga, on en principi ens podríem haver relaxat i disfrutar la cursa que ens faria "campions del món". Em queien les llàgrimes d'emoció a les primeres pedalades. Però no seria tan fàcil. Passada la mitja nit, a poc més de 30km del final, en Jacky començava a delirar. Era molt l'esforç acumulat, molt poques les hores dormides i les ganes d'acabar feien que ens relaxessim i no ens cuidessim tant. Això va provocar un daltabaix fisiologic a en Jacky que el va portar a un estat de gairebé transit. No ens reconeixia, no volia córrer, no sabia que feia allà. La nostra feina va ser molt dura. A nivell emocional la seva parella, la Mimi estava molt tocada ja que era impactant veure a en Jacky en aquell estat. A nivell físic pràcticament vam colocar-lo sobre la bici i el varem aguantar un per cada costat i empènyer. Ell ens mirava rient, sense moure ni un dit, sense saber on anava ni perque. Vam arribar a pensar que s'esvaient els nostres somnis, però gràcies a un infalible treball d'equip vam arribar a les dues ultimes proves, pràcticament de tràmit. Un canopi, amb unes 10 tirolines entre arbres i un ràfting fins a meta. Els últims 100m van ser molt intensos, en Jacky començava a saber on erem i ens agraïa amb la mirada la feina que havíem fet per dur-lo fins allà, igualment la Mimi. La gent ens animava, ens feia sentir grants, i ja de fons es perfilava l'arc d'arribada. Les llàgrimes ja no s'aguantaven. I en el moment de creuar-lo ens vam fondre tots en una abraçada, ja com a campions del món.
Vull agrair a en Jacky i la Mimi per haver confiat amb mi com a primera opció, a l'Stu per haver-nos dut sempre pel bon camí, a la quantitat de gent que ens ha animat en cursa, els locals, l'staff, la premsa, als seguidors de fora que ens heu seguit desde casa, però sobretot, sobretot a la Leslie, que sempre m'empeny a tirar endevant i que amb els nostres fills preciosos fan que la meva vida sigui una autèntica aventura que m'encanta viure!
